"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 31 de març del 2017

El matrimoni Arnolfini (i companyia)


Jan Van Eyck (1434), El matrimoni Arnolfini

Encara que sovint ha passat desapercebut entre els estudiosos i els historiadors de l'art, el quadre de Van Eyck també il·lustra de forma fidedigna els costums de l'època respecte a la indumentària associada a la infidelitat conjugal, la qual es reflectia de forma radicalment distinta segons afectara a homes o a dones. En aquestes, per exemple, les banyes no solament no solien amagar-se, sinó que fins i tot hom tendia a realçar la seua presència mitjançant vels o rodets estratègicament disposats entre el pentinat. Entre els marits, en canvi, era habitual l'ús de barrets desproporcionadament grans, capaços d'albergar còmodament una cornamenta de grandària considerable la presència de la qual, tot i quedar evidenciada per la simple presència d'un capell de dimensions tan grotesques, quedava almenys decorosament oculta a la vista dels observadors.




La meua erudita proposta per als relats conjunts de març. Quins costums més curiosos tenien, veritat?






dilluns, 27 de març del 2017

Una serra, tres castells




Per a molts dels qui tresquem habitualment per les sendes d'aquesta terra de castells, la presència d'una d'aquestes fortificacions representa un atractiu afegit que fa més interessant i desitjable una caminada --o que, fins i tot i molt sovint, és suficient per si mateixa per a justificar-la. Imagineu, doncs, com de desitjable i interessant pot arribar a ser la possibilitat de caçaren un sol itinerari, fins a tres castells, tots ells remarcables per una raó o per una altra: el de Perputxent, a la rodalia de l'Orxa, potser el més conegut i el que millor conserva, malgrat tot, les restes de la seua antiga esplendor; el de Rugat, a la vessant oposada de les muntanyes que separen el Comtat de la Vall d'Albaida, inevitablement lligat al feyt que descriu en la seua crònica el Rei Conqueridor (l'emboscada que li va parar el cabdill andalusí Al-Azraq, i que va estar a punt de costar-li la vida: "e ell donans celada ab ·VII· celades de moros, e ab gran brugit de corns e danafils, e balesters quey hauia molts, e ab dargues. E si no fos que nostre Senyor nos ajuda dell, haguera nos mort e cunfundut"). I, finalment, el petit Castellet de la Barcella o la Mola, d'estratègica situació al capdamunt de les llomes que prolonguen per llevant l'impressionant escarpament de Benicadell, però molt menys conegut, per la falta de rastres històrics i documentals, que els anteriors.

Tot i haver estat ja --més d'una vegada-- en totes tres fortificacions, m'atreia l'opció d'enllaçar-les en una mateixa caminada, evocant el rastre dels camperols andalusins que, fa set segles i mig, resistien en aquests mateixos costers front a l'avanç imparable dels feudals; caminada, en tot cas, que tret de la distància remarcable i dels desnivells que cal superar a costat i costat de la serralada, no presenta cap dificultat significativa amb un poc d'hàbit de muntanya. Jo la vaig començar a peus de la fortalesa de Perputxent, sempre formidable, seguint per la via verda el curs del riu d'Alcoi en direcció a l'Estret de l'Infern; prompte, però, a l'esquerra de la marxa i poc després de la font de Boteros, apareix l'antiga pista forestal, a hores d'ara molt malmesa, que remunta el Barranc del Moro per l'Assagador de la Cova. El Coll de Martinent, al final de la llarga pujada, aboca ja a les terres de la Vall d'Albaida; des d'ací, per senders de bon caminar que voregen les ombries de la Penya de l'Hedra, cobertes de marfulls i arbocers, és senzill arribar fins al castell de Rugat, al cim d'un turonet que presideix les terres de l'antiga Baronia. Tancar el recorregut exigeix tornar a guanyar altura, encara cap a ponent i sempre per bon camí, cap a les singulars Penyes Llúcies, i des d'elles, deixant de costat la Casa Barranca, acabar finalment guanyant el cordal de la serra, just font al tossal cònic que dóna nom, per la seua forma peculiar, al Castellet de la Barcella. Finalment, i des de la base del tossal, una altra senda ben traçada però de pendent viu, descendeix pels barrancs del Romer i el Salt fins a la mateixa via verda des de la qual ha començat la caminada.


Tot plegat, vora set hores de marxa agradable però exigent per uns paisatges que, fins i tot sense comptar amb els castells, paga la pena conèixer; unes quantes plantes remarcables al llarg del camí (algunes orquídies, com la preciosa abellera vermella, però també el sempre interessant garrofer de moro, del qual vaig arribar a comptar fins a cinc poblacions, i no solament en els castells), i una idea, en la què hauré de pensar un poc més, sobre la possible ubicació de la perduda talaia d'Almaraién (o Almartinyen), citada en les fonts medievals cristianes per la seua ubicació disputada entre Perputxent i Rugat, i que s'ha fet coincidir amb el Castell de la Barcella: massa paregut toponímic amb el coll (quasi) homònim de Martinent, al capdamunt del qual, segons he vist després als mapes, hi ha a més un collado i un barranc del Fort que potser indicarien alguna antiga fortificació. Una bona raó, en tot cas, per a tornar prompte a caminar per aquestes serres: veure de sumar un altre castell a la caça.








.

divendres, 24 de març del 2017

Diferències






















Segur que ja havíeu reparat en la forma diferent de dir-ho en una i altra llengua, qüestió que és ben coneguda i que ha estat objecte de no poques interpretacions, anàlisis i valoracions. A mi, lògicament, també em resulta cridaner que, per a un mateix significat, català i castellà s'utilitzen dos termes tan distints, tot i que pel que es veu les dues paraules tenen un origen molt similar. Però és precisament aquest origen el que em resulta més sorprenent, i fins i tot un poc desconcertant, perquè si "perro" ve de "prrr" i "gos" ve de "kus", i totes dues, diuen els diccionaris etimològics, són "veus expressives usades per a cridar o incitar" a aquests animals, només se m'acudeixen dues explicacions: o gossos i perros tenen --o tenien-- diferències etològiques significatives, o bé els és absolutament indiferent que se'ls cride dient prrr, kus o qualsevol altra cosa que vos passe pel cap; i si és així, encara sort que els hem acabat dient com els diem...





Reconec que, quan vaig trobar l'altre dia els dos cartells molt a prop l'un de l'altre, em vaig quedar pegant-li voltes a allò tan conegut d'adiestrar i ensinistrar, i és sobre això --original que és un-- sobre el que vaig estar temptat d'escriure. Mai, però, m'havia parat a pensar en l'altra part de la "diferència", i la veritat és que he passat una estona d'allò més entretinguda navegant per internet entre gossos, perros, canis, cãos i txakurrak, de la qual he acabat traient un parell d'intuïcions sobre les què hauré de pensar un poc més: moltes de les paraules utilitzades arreu del món per designar la que probablement és la primera espècie animal domesticada per la humanitat semblen ser molt antigues (o deriven d'unes altres que ho són), i molt sovint tenen un aire marcadament onomatopeic. Per cert. sembla que, a banda del seu origen presumptament expressiu, els mots "perro" i "gos" tenen més trets en comú: tots dos tenien en un principi un sentit despectiu, i han acabat desplaçant --almenys en part i en temps relativament recents-- a "can" i "ca", que deriven del llatí "canis". Tot val, amb tal de distreure el cap una estoneta... Bon cap de setmana!






dimecres, 22 de març del 2017

Pareguts raonables



Si els corbs marins pensaren en pel·lícules, crec saber el que li passaria a aquest pel cap en aquell precís moment: "sóc el rei del riu!!!"





D'acord, està un poc forçat, però un aire si que li té, no? Quant a la foto, està feta fa uns dies des de la presa de l'Embassament de Beniarrés, pràcticament ple després de les pluges i les nevades de la tardor i l'hivern passats; una imatge molt diferent de la de fa només uns mesos, i un bon dia, hui, per recordar la importància de l'aigua i de gestionar-la adequadament. I no, aquest exemplar no pateix cap trastorn de la personalitat que el faça creure's Leonardo di Caprio: la imatge dels corbs marins eixugant-se al sol amb les ales esteses és molt habitual en aquesta espècie i en altres parents pròxims que tenen el plomatge poc impermeabilitzat per facilitar els seus hàbits bussejadors, la qual cosa fa que després d'algunes immersions hagen d'eliminar l'aigua que els amara en excés.






dimarts, 21 de març del 2017

Inspiració


Vista i estudiada la vostra petició
sol·licitud
o instància
cursada per la via reglamentàriament correcta
en virtud de la norma
i dels antecedents que consten
i havent analitzat 
amb l'atenció deguda
tots aquells aspectes que en són d'aplicació
(molt en particular, les circumstàncies tècniques
els riscos existents
els efectes previstos 
i, si ens ho permeteu, també els imprevistos
almenys en la mesura
que permet l'experiència
i un cert coneixement
de l'indret afectat)
Ens plau comunicar-vos
que no hi ha inconvenient
per part de qui subscriu,
en que tal petició, sol·licitud o instància
siga duta a efecte
de la forma indicada.
La qual cosa s'informa
a efectes oportuns.
Signatura electrònica
i peu de recurs
a dia de la data.

(Amb còpia, per favor,

a qui pertoque. Gràcies).



Treballant en el dia mundial de la poesia...

I ara seriosament, deixeu-me que, tot i trobar encertadíssima la tria d'Antònia Vicens per part de l'ILC per a celebrar aquest dia mundial, unisca l'efemèride de la jornada a l'any dedicat al poeta alcoià Joan Valls Jordà, amb un dels seus poemes que més m'estime:

Avui, cara al paisatge del meu poble
guaitant cada racó de les muntanyes,
m'he sentit la sang més fidel al ritme
universal del tot.








dissabte, 18 de març del 2017

El costat fosc




Un any més, l'aparició de les petites i discretes abelleres fosques m'ha dut a tractar d'encabir la seua extraordinària i desconcertant diversitat de formes en alguna de les espècies, subespècies i varietats en què els especialistes, sempre atents al menor dels detalls --morfològics, fenològics, ecològics i fins i tot reproductius, ja que diferents pol·linitzadors podrien justificar un tractament taxonòmic diferent per a les formes a les quals fecunden-- han anat subdividint-les. I un any més, tret de les dyris per allò del camp basal del label més aviat ample i pla, i d'algun vorell groc que m'hi du, no sense dubtes, cap al que ha vingut en denominar-se bilunulata, m'he tornat a perdre en la procel·losa complexitat de noms, caràcters i formes de transició típics del grup. Per això, també enguany, he decidit romandre en la banda fosca de la taxonomia de les fusca i deixar que els experts, que es mouen en el costat lluminós --que la força els acompanye-- vagen aclarint-ho tot un poc més, a veure si l'any que ve comence a atrevir-me amb lupercalis, arnoldis, dianiques i forestieris. Com diria el mestre Yoda, també pel que fa a abelleres, molt a aprendre encara tinc...


Diverses variacions d'allò que els qui estem al costat fosc en diem grup de les Ophrys fusca, vistes aquests últims dies per les serres de la comarca. 



dijous, 16 de març del 2017

Malson (relats conjunts)


Diego Velázquez, Vella fregint ous (1618)

--Però, ho heu pensat bé, Mestre Velázquez? Si retalleu el llenç, canviareu totalment l'equilibri de la composició, que quedarà desplaçada sense remei. I el que és pitjor, serà molt difícil comprendre la situació i la mirada dels altres dos personatges... Sobre tot de l'àvia que cuina, que farà l'efecte que mira al buit sense cap sentit, com si estigués cega.

--Si, tens raó, ho sé, i no m'agrada. Però és això, o llançar tot el quadre al foc: no sé què té el tercer personatge, però cada volta que el mire se'm posa la pell de gallina; ves a saber quin malson guiaria els meus pinzells per a em sortira una imatge tan atroç i aterradora... 






La meua proposta, amb retard, per als relats conjunts de febrer. De la qual es desprèn que, a banda de trellat, que ja sabeu que no, tampoc no faig servir Photoshop ni res paregut, així que confie en que, una volta més, pareu més atenció a la intenció que al resultat. Per cert, mirant-me el quadre --i llegint alguna cosa sobre ell-- he reparat en dos detalls: el melò d'hivern, de guardar o de Nadal que porta el xiquet, amb els cordells que servien per a penjar-lo a les porxades per assecar-lo i conservar-lo; i la impressió --que vaig llegir en algun lloc, però que trobe convincent-- que el que fa la mestressa no és fregir ous, sinó més aviat escalfar-los en aigua, la qual cosa explicaria la cassola de fang i la cullera de fusta (i, fins i tot, el que sembla ser una vinagrera que s'hi veu en primer pla). A Chicote, en tot cas, sembla que no li apanyen ni d'una forma ni de l'altra... 





divendres, 10 de març del 2017

Prioritats


Ja fa algun temps que vaig caure en el compte, però no ha estat fins ara, en fer una ullada a això que crec que es diu núvol d'etiquetes, que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma: hi ha coses, es veu, sobre les abans escrivia amb certa freqüència i que ara mateix a penes si apareixen en les entrades de la Línia. Supose que, tot plegat, no deixa de ser normal que en determinades èpoques ens interessen, ens emocionen o ens preocupen més uns assumptes que uns altres, i que això es veja reflectit, directament i indirectament, en aquesta mena de dietari --ja ho he dit altres voltes-- que acaben sent els blogs. Allò curiós, però, és que alguns dels temes que més han patit aquesta reducció no solament no han deixat d'interessar-me, sinó que seguisc pensant en ells amb bastant freqüència; massa, diria, fins i tot. Parle, concretament, de dos assumptes: la política, i jo mateix.

Crec poder afirmar que jo mateix sempre ha estat, per a mi mateix, un assumpte més aviat preocupant; molt més, en tot cas, que interessant o --per descomptat-- emocionant; afirmació, aquesta, òbviament discutible però que, si més no als efectes que ens ocupen, vindria recolzada per dues evidències, a saber: quasi totes les entrades que he dedicat a parlar-ne han acabat encabides en el calaix que, ves a saber perquè, vaig decidir anomenar estat d'ànim; i no teniu més que fer una ullada a l'etiqueta en qüestió per veure que, per regla general, no pot dir-se que els tals estats siguen precisament l'eufòria o l'entusiasme. He deixat, doncs, de preocupar-me per jo mateix?  Francament, crec haver d'afirmar que no: els meus capficaments habituals segueixen, si fa no fa, allí on sempre han estat, i el temps que dedique a gestionar-los --deixeu-me que ho diga així-- de forma més o menys decorosa, tampoc ha patit variacions massa significatives. I un altre tant podria dir, també, de la política: m'interessa, i em preocupa --no; emocionar-me, diria que tampoc-- com ho ha fet d'ençà que arribe a recordar; hi pense, i en parle, tant o més que l'any passat o l'anterior. Però si voleu trobar alguna entrada sobre ella, hauríeu de remuntar-vos molts mesos enrere: escric Trump, i constate amb certa sorpresa que és la primera volta que ho escric ací. No vos dic res més.

Estic dient, amb això, que crec que potser hauria d'escriure més sobre mi mateix i sobre política? Francament, no sabria que dir: al remat, no ha estat fins ara que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma, i amb aquestes coses sempre convé no precipitar-se. Intuïsc, havent deixat demostrat --espere-- que les meues prioritats no han canviat significativament quant a interessos, preocupacions o emocions, que potser tot acabarà reduint-se bàsicament a una qüestió de peresa, perquè una cosa és interessar-se, preocupar-se i emocionar-se, i una altra molt diferent tindre ganes de deixar-ho escrit. No faré, doncs, cap propòsit al respecte, si més no fins haver-li fet un parell de pensades més. Ha estat, però, pensant en tot això, que he reparat en una altra qüestió: moltes de les coses que abans escrivia sobre política, fins i tot sobre jo mateix, acabaven etiquetades també com a ironies, categoria que tampoc s'ha prodigat molt darrerament en aquestes planes. I això, sincerament, si que em preocupa un poc. No molt, vaja; però un poquet si...




Havia dit que ho faria, i ho faig: les imatges, magnífiques, de l'amic Vicent Moreno (gràcies!) són de la caminada de la setmana passada per la rodalia d'Alcúdia de Veo, a la Serra d'Espadà, un dels indrets ambientalment i paisatgísticament més valuosos, sorprenents i interessants que podeu trobar a les terres valencianes. Si no la coneixeu, no deixeu de buscar el moment de fer-ho; i si ja hi heu estat, m'atrevisc a assegurar que encara hi ha molts racons pendents que els descobriu. I ja posats, i en el marc una volta més d'això del dietari virtual, deixeu-me que deixe constància de dos fets esdevinguts aquesta setmana, tots dos expressables de forma numèrica, i tots dos irrepetibles: 6-1, i 54. Bé, realment, d'irrepetible només n'hi ha un, perquè un només compleix 54 anys (o LIV, si ho preferiu) una volta en la vida; l'altre, almenys en teoria, no hauria necessàriament de ser-ho, però que voleu que vos diga...  Visca el Barça, i bon cap de setmana!









diumenge, 5 de març del 2017

Selecció



N'hi ha tants que a clapes semblen gespa, però són petits lledonerets. No els he comptat, però diria que parlar de centenars es queda curt, i això després de que els hàbits furgadors dels gats de casa hagen reduït de forma significativa un contingent encara molt major, format no solament per les llavors d'enguany sinó probablement per moltes altres d'anys anteriors que esperaven soterrades el moment oportú per germinar. Tots han nascut alhora, segurament a causa de les últimes pluges, projectant pràcticament sobre el terra el perímetre de l'arbre que els ha produït, i encara més enllà, allí on els ocells havien deixat caure els pinyols després d'alimentar-se amb els seus fruits. Em tem, però, que les seues probabilitats de supervivència a curt termini són, a efectes pràctics, nul·les: no negaré que ara fan bonic, i que dol un poc haver de malmetre sense contemplacions una exhibició germinal d'aquesta magnitud i exuberància; però la immensa majoria dels plançons --coses de l'estratègia r-- haurien acabat morint de totes formes, i ara com ara, amb un lledoner al pati, ja en tenim més que suficient. Així que, aquesta vegada, la selecció serà dràstica i per aixada; però no deixa de ser una selecció tan natural com qualsevol altra...




Ahir, una esplèndida excursió per les suredes d'Espadà és va cobrar una víctima inesperada: el meu mal cap i una distracció imperdonable m'han deixat sense la meua vella i entranyable càmera de fotos. Així que, mentre digerisc el disgust, m'encomane a Sant Antòni de Pàdua --seria pràcticament un miracle que qui l'haja trobada a l'Alcúdia de Veo la deixe en el bar Amparo, que ja està avisat-- i decidisc si me'n compre una altra ja o m'espere una mica, les imatges que trobareu en el blog seran encara pitjors del que és habitual. Amb una excepció: les que em deixaran els amics per a quan escriga una entrada sobre la caminada d'ahir; li ho dec a la meua càmera.