"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 29 d’abril de 2014

Plovia aquell dia (relats conjunts)




En creuar-se'ls, només algun vianant, estranyat pel seu aspecte --el paraigües i els anoracs resultaven visiblement impropis per al sol del migdia i les temperatures anticipadament estivals que colpejaven la ciutat-- girava per un segon el cap abans de tornar a desaparèixer entre l'atrafegada i anònima multitud. Per a ells, però, la gent apressada, l'estrèpit dels cotxes, els grisos i impersonals edificis que a penes deixaven veure el cel, feia molt que havien desaparegut: abraçats sota el paraigües, avançant lentament per la vorera, la inhòspita i sorollosa avinguda havia esdevingut un boulevard parisenc. "I és tardor, i plou. Perquè vull", li va dir ell a cau d'orella. "Perquè volem", va contestar-li ella. 





No és la primera volta --recorde també un dels jocs literaris de Jesús M. Tibau-- que una imatge em porta a evocar a l'Ovidi. Però com més em mire la proposta d'abril de Relats conjunts, més em sembla que Afremov podria haver pintat aquest quadre (i molts altres de similars) escoltant-lo, fins el punt que potser no hauria calgut escriure res més que la lletra de la cançó. Tot comença en un mateix...





Plovia aquell dia. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes que plogués! 
Sortia ella de casa. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes que sortís! 
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes de tenir! 
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes d´ajudar! 
Va dir-me: "Encantada". Perquè vull! 
Perquè tinc ganes d´encantar! 
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes d´estimar! 
Vam viure un món preciós. Perquè vull! 
Perquè tinc ja ganes de viure´l! 
Després vàrem parlar. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes de parlar! 
Vam volar pel món. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes de volar! 
Vam sentir un món nou. Perquè vull! 
Perquè no m´agrada aquest! 
I el vam veure millor. Perquè vull! 
Perquè sé que és millor! 
Vam menjar el més bo. Perquè vull! 
Perquè sé que es pot menjar! 
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! 
Perquè estic tip de la contrària! 
Tot era meravella. Perquè vull! 
Perquè estic fart de fàstics! 
Tot era de tothom. Perquè vull! 
Perquè tot és de tots! 
I acabe la cançó. Perquè vull! 
Tot comença en un mateix! 



8 comentaris:

  1. Bon relat i l'Ovidi l'ha rematat

    Aferradetes!! ☺

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt!!!

    Amb les dues frases finals: perquè vull. Però m'encanta la rèplica d'ella: perquè volem.

    ResponElimina
  3. Si escoltes la cançó, el relat s'entén molt millor, ja m'ho imaginava des del principi, ja que he escoltat la cançó ja abans de venir al blog i tot. No la coneixia, el missatge no està malament, com tampoc el teu relat! Qualsevol cosa que pensem d'aconseguir, el primer que hem de fer és voler-ho.

    ResponElimina
  4. Només veure el títol, abans de llegir el teu relat, ja cantava la cançó. I és que, tot i els anys que fa que va marxar de vacances, l'enyor de l'Ovidi no desapareix.
    La pintura també em porta a evocar l'Ovidi.
    Potser si que amb escriure la lletra de la cançó ja n'hi hauria hagut prou. Però el teu escrit també és bonic
    B7s

    ResponElimina
  5. M'ha encantat el teu relat. La cançó de l'Ovidi, una perleta, com sempre.

    ResponElimina
  6. Bon relat amb rèplica i cançó.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies a tots i totes! Amb l'Ovidi sempre queda tot un poc millor. I he dir que els colors d'Afremov, a qui no coneixia, m'han encantat...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...