"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 30 d’agost del 2017

Parlem-ne


A hores d'ara, no crec que ningú dels qui llegiu aquestes planes tingueu cap dubte sobre el fet que el canvi climàtic és una temible realitat. Jo, tampoc. I malgrat això, potser compartiu també amb mi altres dues característiques: és probable que, més enllà d'algunes vagues generalitats, tingueu dificultats per explicar en què consisteix realment aquest procés, ni quina relació té --si és que en té alguna-- amb altres fenomens com ara l'efecte hivernacle o la capa d'ozò. Però també m'atrevisc a aventurar que, com jo mateix, alguna volta vos haureu preguntat --potser després de llegir alguna notícia en la premsa, o de veure algun documental en la televisió-- si hi ha res que nosaltres, simples gotes perdudes en l'oceà global, puguem fer per solucionar-ho, i fins i tot si realment val la pena provar-ho: tot és molt complicat, potser massa.

Un dels últims llibres que em van passar per les mans en la meua ressenyada fase assagística parla, precisament, d'aquestes qüestions. I en parla de forma tan aclaridora, que no m'he pogut resistir a dedicar-li, almenys, aquestes breus ratlles: és titula "Encara no és tard" (més que un títol, tota una declaració d'intencions) i amb ell, l'amic Andreu Escrivà, ecòleg i ambientòleg, ha sintetitzat de forma exemplar tant el coneixement científic actual --en permanent actualització-- sobre el canvi climàtic i els seus efectes previsibles, com també i sobretot, les principals eines que tenim encara a l'abast per fer-li front, sense renunciar al necessari compromís individual --tota pedra, ens recorda, fa paret-- però atribuint també als grans poders econòmics, socials i polítics la responsabilitat que els pertoca en un canvi de model que, també per aquesta causa, apareix cada volta més com a imprescindible.

Hi ha moltes coses destacables en el llibre, que va guanyar el 2016 el Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General". El seu to fonamentadament optimista, per exemple: difícilment pot promoure's l'acció si la perspectiva que s'ofereix és la d'una catàstrofe pràcticament inevitable. Però també el rigor en exposar, de forma entenedora i amb les dades i referències justes, les últimes novetats científiques en aquest camp; i, sobretot, un plantejament que fuig del simple alliçonament per buscar que siga el lector, a partir de les dades que s'hi presenten, qui reflexione sobre la magnitud del repte planetari que representa el canvi climàtic i sobre les passes, individuals i col·lectives i a curt o a llarg termini, que cal fer.  Llegiu-lo, si vos preocupa o vos interessa el canvi climàtic; però sobretot, llegiu-lo si no vos interessa o no vos preocupa, encara. I, com demana Andreu, parleu-ne, parlem-ne: hi ha temps, encara, per a actuar, però no n'hi haurà per sempre.




La pluja, sempre benvinguda en aquestes terres, ho és més quan cau en aquesta època i de la forma en què ho ha fet. Encara queda molt per a la tardor, però l'agost s'acaba i, almenys pel moment, l'aigua ha rentat polsegueres i esbandit xafogors. Veurem setembre...





6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Mèrit del bitxo (diria que un vimetaire occidental que volta aquests dies pel pati). I de la pluja, que també va voler col·laborar... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Està molt bé que encara hi hagi esperança, però tenint en compte les motivacions dels governs actuals, cada cop sóc menys optimista. Fa un temps ni tan sols pensava que els humans tinguéssim capacitat d'afectar a la Terra, però ara penso que l'hem destruït i que no hi ha camí de tornada. O ens extingim, o el planeta està condemnat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'Andreu parla precisament d'això al llibre molt millor del que jo podria fer-ho, i de com ha passat d'una posició obertament pessimista a estar convençut --per senyals si es vol subtils, però també inequívocs-- de que encara hi ha opcions per revertir el canvi. Cosa, tal i com tu dius, que bàsicament ens interessa a nosaltres els humans: el planeta, en última instància, seguirà endavant amb nosaltres o sense, i la nostra eventual extinció ("El mundo sin nosotros" del que va escriure Alan Weisman) serà un mer accident en la història de la Terra. Tot i això, jo també m'incline per pensar que val la pena provar-ho, encara que només siga per tot el patiment que podem encara evitar-nos, com a espècie i com a societat... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Voleu dir que de canvis climàtics no n hi ha hagut molts en tota la història devla terra, sense que l'home ni tan sols existís?

    Jo encara penso una mica com diu en XeXu que pensava abans. Poca cosa podem fer els homes. Qusn la Terra vulgui, s'ens espolsarà de sobre i ella seguirà. Nosaltres no.

    Malgrat tot, val la pena que encara hi hagi esperança i que puguem millorar una mica tot el que espatllem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert que el clima canvia de forma constant, Carme, i coneixem bastant bé com ho ha fet històricament. El problema del canvi antropogènic actual és la velocitat a la què està produint-se ("sense parangó en la història del planeta", segons totes les dades disponibles) i per tant, en la dificultat dels ecosistemes, i de la nostra mateixa societat, per a adaptar-nos a les seues conseqüències. Per això, la preocupació per aquestes qüestions no hauria de ser tan "ecològica" (coincidisc amb tu en que, malgrat tot, som poc rellevants per al planeta...) com "social": molta gent, sobretot la més desafavorida, patirà molt --ja ho està fent-- a causa del canvi... Però hi ha solucions, encara, i vull creure que serem capaços de promoure-les i d'aplicar-les: no és el planeta, sinó nosaltres mateixos, els qui ens juguem la supervivència... Salut i moltes gràcies!

      Elimina