"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 28 d’agost de 2017

Neotropical



La veritat és que el nom, en si mateix, no m'acaba d'agradar, ni per la part del "neo" --relatiu, òbviament, al Nou Món i, per tant, amb un matís inevitablement eurocèntric-- ni per la del "tropical", perquè, en sentit estricte, hi ha moltes àrees dins del seu àmbit territorial --els extrems meridionals de Xile o Argentina, per exemple-- que no pot dir-se que ho siguen. Fa ja molts anys, però, que la biogeografia fa servir el terme Neotropical per a referir-se a un dels huit reialmes o ecozones en què es divideix la superfície terrestre prenent com a base les afinitats evolutives entre els organismes (plantes i animals) que hi viuen. Dues d'aquestes ecozones abasten, en conjunt, la totalitat del continent americà: la Neàrtica, que inclou tota l'Amèrica del Nord fins al sud de Mèxic, i l'esmentada Neotropical, des del límit amb l'anterior fins a l'extrem meridional del continent. I encara que no tot siga tropical en el Neotròpic, és innegable que les àrees ocupades per les formacions (els biomes) que associem habitualment a aquest concepte --les selves humides, per exemple-- ocupen, en conjunt, una extensió molt remarcable; la major del planeta, de fet.

Ja s'ha dit, però, que allò que individualitza als reialmes biogeogràfics no són els factors ecològics actuals o passats --de selves tropicals també n'hi ha, amb els matisos i variacions corresponents, a Àfrica, Àsia o Oceania-- sinó una història evolutiva comuna als organismes que hi viuen. Una història que, en el cas d'Amèrica Central i del Sud, és inseparable del fet que, fins fa a penes tres milions d'anys, quan es va completar el tancament de l'Istme de Panamà, Sud-amèrica va ser una immensa illa en la qual plantes i animals van evolucionar de forma independent a la resta dels continents. Aquest aïllament va començar a trencar-se fa aproximadament nou milions d'anys, quan diverses espècies van aprofitar les illes que començaven a aixecar-se en el que a hores d'ara és Amèrica Central per desplaçar-se d'un continent a l'altre. El tancament definitiu de l'istme va accelerar aquest flux --conegut pels biogeògrafs com el Gran Intercanvi Americà-- de forma exponencial, amb un resultat desigual entre el nord i el sud: a la llarga, va haver un èxit diferencial entre els grups que s'hi van desplaçar en un sentit o un altre, de forma que mentre que els immigrants sud-americans que van colonitzar el nord van causar efectes molt limitats sobre les espècies preexistents, el trànsit invers va tindre efectes molt més notoris sobre el poblament biològic actual: els colonitzadors vinguts del nord es van diversificar en multitud de noves espècies, que en molts casos van acabar desplaçant a les formes més antigues. L'aparició de l'home en el continent, fa 12.000 anys, va ser el cop de gràcia per a molts grups --al sud i al nord-- que havien sobreviscut o s'havien diversificat durant el Gran Intercanvi: els peresosos gegants o megateris en són un exemple ben conegut.


Coneguda la meua passió per la biogeografia, és fàcil suposar fins a quin punt em va resultar estimulant pensar en aquestes coses caminant per les selves costa-riquenyes, alhora escenari i resultat del Gran Intercanvi, i evocar a cada pas totes les històries que s'hi amagaven: la dels coatís i els óssos rentadors que maldaven per furtar-nos el menjar de les motxilles a les platges de Manuel Antonio (un dels parcs nacionals més petits i visitats de Costa Rica, en la costa del Pacífic, al qual vam dedicar una de les últimes etapes en el país), descendents dels primers prociònids, procedents del nord, que van travessar l'Istme poc després que s'aixecara; i la dels opòssums, marsupials arborícoles sud-americans que van fer el recorregut invers i que, junt amb dels omnipresents tirànids i els fascinants colibrís, representen un exemple d'immigrants meridionals que van tindre èxit en la seua expansió per Nord-amèrica. Però també la història, encara intrigant, dels simis americans, dels quals se sap que van evolucionar fa 40 milions d'anys a partir d'ancestres procedents d'Àfrica, però sense que hi haja encara acord sobre com es va produir el pas d'un continent a l'altre; la de les bromeliàcies, que des de les terres altres d'Amèrica del Sud es van estendre, dispersades pels ocells, per tot el continent i encara van encertar a creuar també l'Atlàntic fins a terres africanes; o la dels mateixos peresosos, últims representants vius --junt amb els óssos formiguers-- d'un grup aparegut tot just després del declivi dels dinosaures, i que va senyorejar les terres americanes pràcticament fins l'arribada de la nostra espècie al continent.


De dalt a baix: ós rentador menjacrancs (Procyon cancrivorus); coatí de nas blanc (Nasua narica); opòssum comú (Didelphis marsupialis); tirà malenconiós (Tyrannus melancholicus), un tirànid comú en tota Amèrica central i del sud; caputxí de cara blanca (Cebus capchinus) i aluata de mantell (Alouatta palliata), representants de dues de les cinc famílies de platirinis o simis americans, i peresós de tres dits (Bradypus tridactylus). 


Manuel Antonio va ser, com s'ha dit, una de les darreres etapes del viatge, i potser és per això que va ser, també, un espai apropiat per a revisar notes, descansar a la vora del Pacífic i recapitular les idees i experiències viscudes fins llavors. La qual cosa no lleva, però, que també hi haja --i a les imatges em remet-- molt a destacar en aquest petit espai, des de les seues esplèndides --i concorregudes-- platges i la importància de l'àmbit marí que inclou (55.000 ha protegides, front a les 1.625 ha que abasta la part terrestre), fins al seu caràcter quasi relíctic, en representar un dels escassos enclavaments que han sobreviscut a la intensa pressió agrícola i turística que afecta aquest territori i que amenaça la seua conservació. Per cert: si en Monteverde va ser el quetzal i en Totuguero el manatí, ací va ser el saimiri de dors vermell, que té en aquestes selves una de les seues escasses poblacions, qui se'm va quedar per veure; una cosa més a afegir a tot el Neotròpic que em queda encara per conèixer.



Cocodril americà (Crocodrilus acutus) en el manglar que tanca les platges de Manuel Antonio; platja d'Espadilla, en el Parc Nacional; dos exemplars immadurs de pelicà bru (Pelecanus occidentalis murphyi) i iguana o garroba (Ctenosaura similis) alimentant-se dels fruits, mortals per als humans, del manzanillo de playa (Hippomane mancinella). 






4 comentaris:

  1. gràcies un post molt documentat i sucós ....he aprés un munt de coses que no sabia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Elfree! Costa Rica és espectacular en qualsevol cas; però per a un naturalista, és una lliçó rere una altra... Salut i endavant!

      Elimina
  2. Quin luxe de vacances! Bé, tu ja a aquestes alçades ja no te'n deus ni enrecordar! Si algun cop vaig a Costa Rica ja sabré a qui demanar-li consells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Luxe es queda curt, Laura :) La veritat és que ja comencen a quedar enrere després de tot l'agost pel mig, però també va bé escriure-ho per recordar-ho... un poc més. Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...