"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 10 d’agost del 2016

Interessos



Evidentment, no es tracta d'ignorar altres coses que, sovint de forma totalment imprevista, se'm posen a l'abast, perquè em tinc per persona curiosa i les meues inclinacions --ja ho veieu, sense anar més lluny, en aquestes mateixes planes-- tendeixen a cobrir una gama relativament àmplia i no necessàriament coherent d'aspectes. aficions i interessos. Però és bastant habitual que, quan em plantege fer algun viatge, ho faça essencialment perquè m'interessa un tret específic (o uns pocs, com a molt) del lloc que pretenc visitar. La qual cosa m'ha dut, en ocasions anteriors, a Bretanya per veure (essencialment) dolmens, a Madeira per caminar per la laurisilva, o a la Vall d'Aosta per sentir parlar en arpità; per no parlar-ne de quan l'objectiu del viatge ha estat, quasi exclusivament, ascendir a algun cim especialment remarcable, que també ha estat el cas alguna que altra vegada.

Que jo recorde, però, mai fins ara no m'havia plantejat un viatge amb l'objectiu primordial de veure un animal. Bé, un animal, i el lloc on va aconseguir escapar, de forma quasi miraculosa, de l'extinció, perquè de bisons europeus, a hores d'ara, se'n poden veure a molts llocs: vora cinc-mil exemplars viuen escampats per zoològics i parcs de natura arreu del món, i alguns grups han estat també reintroduïts i viuen en llibertat en un grapat de parcs nacionals europeus. Tots ells, però, descendeixen dels últims dotze animals que, a partir de les poques desenes que van sobreviure en captivitat després de la Primera Guerra Mundial (l'últim bisó europeu salvatge va ser abatut al Caucas occidental el 1927), van ser alliberats l'any 1952 al grandiós bosc de Białowieża, a l'actual frontera entre Polònia i Bielorússia, on el bisó --Żubr, en polonès-- havia sobreviscut a guerres i caceres fins el 1921.

Fascinat des de fa molts anys per la història dels bisons i l'últim bosc pristí europeu --Białowieża està considerat com l'últim reducte inalterat dels boscos mixtos que cobririen les vastes planures de l'Europa central i oriental, amb arbres que superen fàcilment els quaranta metres d'altura i els quatre-cents anys de vida-- poder recórrer durant unes hores aquells indrets, coneixent de primera mà alguns detalls de la gestió que s'hi duu a terme i admirant uns arbres que no perden la seua monumentalitat ni quan el temps els abat, ha estat una experiència que tardaré en oblidar. I no serà l'única, perquè tot i que han estat només uns dies, han estat suficients per estendre la meua fascinació a la història --turmentada com poques-- i els paisatges polonesos; però d'això --dels camps de concentració i les ciutats devastades i reconstruïdes des de la runa, del gòtic de rajoles, els Cavallers Teutònics o els caixubis, fins i tot del vodka aromatitzat amb l'herba dels bisons-- ja aniré parlant, si fóra el cas. Interessos, molts i variats; però millor d'un en un...





A tall d'aclariment: tot i que vam poder entreveure en la llunyania un bisó lliure --i infotografiable-- mentre la guia del parc, ornitòloga experta i micòloga remarcable, ens anava desvelant els detalls del bosc, les fotos dels animals són d'unes instal·lacions incloses també en el Parc Nacional, on es mostren les principals espècies de mamífers que hi viuen: bisons, òbviament, però també ants, cèrvols, cabirols, koniks, llops o linxs. Per cert, ens explicaven a Białowieża que, tot i la seua importància excepcional i malgrat trobar-se protegit per diverses figures nacionals i internacionals, el govern polonès ha recuperat antics projectes d'explotació fustanera del bosc, sota el pretext de "protegir" els arbres de malalties i a pesar d'una oposició social cada volta més sòlida i organitzada; plou més i els boscos no es cremen fàcilment, però en certes coses no som tan diferents. I dient de focs, i de Madeira, impossible no tindre hui un pensament per a la tragèdia que està vivint-se a Funchal; força, i tan de bo el malson acabe aviat. 



4 comentaris:

  1. trobo molt interessant ...el que expliques dels viatges que has fet...ostres si el foc a Madeira....esperem que ja el tinguin controlat ....be almenys pel bisó la sort és diferent ja que almenys allà viuen i es multipliquen amb la qual cosa s'hauran salvat d'extingir-se, per ara

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vam estar a Madeira fa uns anys, ja ens va agafar una onada d'incendis que ens va privar de fer algunes de les excursions que teniem pensades. Però amb tot, em va sembla un lloc fascinant; ara, espere que els rastres d'aquest nou desastre --aquells que són reparables; les vides, malauradament, mai no es recuperen-- desapareguen prompte i l'illa torne a ser el que era.

      Tot fa pensar que, almenys pel moment, els bisonts europeus han escapat del que semblava una extinció inevitable. Fins a tot a prop de València, a una reserva privada, hi ha ara alguns exemplars que ja s'hi han reproduït en llibertat. En tot cas, molt més interessants veure'ls a Bielowieza ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Uf... quins records! Vaig estar a Bialowieza fa vint anys! Impressionant! Recordo les nits donant voltes per l'entorn, dins el cotxe o sota la pluja buscant bisons salvatges. Una matinada, quan després d'hores d'espera, fracassats però contents d'haver vist altra fauna ungulada de la zona, vam decidir tornar cap a casa, els fars del cotxe van il·luminar un prat on hi havia un gran mascle de bisó descansant. No estava a més de trenta o quaranta metres. Vam baixar del cotxe i com atrets per un imant, i de forma totalment inconscient, ens hi vam acostar sota la llum dels fars cap a aquella enorme bèstia, que es va aixecar i lentament ens va donar l'esquena fins a endinsar-se dins el bosc. Quina excitació! Recordo que vaig cridar els altres supercontent que vinguessin corrents a veure com havia trepitjat una immensa cagarada d'aquella bèstia! Encara ric quan ho recordo!

    Per cert, si t'agraden aquest tipus de bèsties, vaig tenir una experiència molt gratificant amb uns bous mesquers al parc nacional de Dovrefjell, a Noruega. Allà els van introduir procedents de Groenlàndia als anys 1930 i ara són poblacions totalment salvatges... i força perilloses! Salut i abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina enveja això que expliques, ignasi! Tenia Bialowieza en la llista de pendents des de feia molts anys --des d'una foto en el "Fauna" de Félix--, i encara que haja estat una visita fugaç, ha pagat la pena a bastament. Però és cert que em vaig quedar amb ganes de més, de molt més, així que crec que m'hauré de plantejar tornar: la guia ens recomanava l'hivern com un bon moment per veure bitxos, i la veritat és que només pel bosc nevat ha de pagar la pena...

      Prenc nota del suggeriment noruec. El nord és encara una de les meues assignatures pendents --m'atrau molt la fauna, però em para un poc la monotonia de la vegetació-- i el bou mesquer em sembla un animal fascinant que justifica una visita...

      Parafrasejant els Amics de les Arts: de vegades, els bisonts fan cagarades; però ben xafades siguen si se'ls pot veure de prop ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina