"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 12 de setembre del 2012

Cares




Passa un poc com amb les persones: t'acostumes a mirar-les quasi sempre des del mateix costat, a apropar-t'hi resseguint els trajectes més còmodes i fressats, i pots acabar oblidant que darrere la seua cara més familiar i la senda ben coneguda s'amaguen trets i trajectes molt menys evidents però que paga la pena no ignorar. Pujar al Benicadell per l'esquerpa i empinada senda del Regall (o la Canal), pel vessant llevantí de la Penya, desvetla aspectes diferents, molt menys coneguts i especialment atractius d'aquesta muntanya per la que sent, ja ho he dit altres vegades, una especial estima. Però a pesar d'això, i de ser una de les serres que visite amb més freqüència, feia molt de temps que no encarava aquesta empinada i pedregosa pujada, que guanya el cim vorejant cingleres imponents i que representa, malgrat la modèstia evident de l'ascensió, una caminada ben recomanable. I és que, si més no de tant en tant, a les muntanyes --i a les persones-- convé mirar-les des d'una perspectiva diferent, si és que volem conèixer un poc millor com són en realitat, més enllà de la cara que sempre ens mostren.







La immensa emoció per la jornada històrica que ahir es va viure als carrers de Barcelona no amaga hui un incòmode pessic de desassossec que, estic convençut, no sóc l'únic en sentir: no és casual que, mentre un milió i mig de persones omplien el cel d'estelades, Espanya ens tornara a negar el dret bàsic de veure una televisió en la nostra llengua. Ja hi haurà temps, en tot cas, de reflexionar sobre el futur del conjunt del país en aquesta etapa que comença, com també de seguir bastint una resistència activa i eficaç front al més que previsible increment de les agressions cap a la cultura catalana al País Valencià i les Illes que acompanyaran aquest procés. Hui, és dia d'enorgullir-se per la magnitud del clam de llibertat que ahir es va llançar des de Catalunya al món sencer i del qual, d'alguna forma, també nosaltres en som partícips: el camí ja el coneixem, i tard o d'hora també el recorrerem. La realitat, com les muntanyes, pot tindre moltes cares, però hui vull quedar-me només amb la millor.




16 comentaris:

  1. És la millor cara, però tots sabem que és ben real, per molt que ens ho neguin.
    Maques fotos que ens monstren totes les cares d´aquesta muntanya.
    Totes les situacions, totes les persones, tots el fets ens mostren cares diferents, pero no vol dir que siguin més o menys bones, simplement diferents.
    Fem camí, pas a pas.

    Una aferrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo pense el mateix, lluna: la realitat és la suma de totes les seues cares --les que interpretem com a "bones" i les que no ens ho semblen tant-- i s'ha d'atendre a totes elles per tal de comprendre-la i, eventualment, tractar de millorar-la. La qual cosa no lleva que quan ens mostra la seua cara amable i esperançada no aprofitem per gaudir-la i celebrar-la. I per prendre forces per seguir avançant, també: la realitat, com les muntanyes, costa a voltes de pujar; però sempre val la pena. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. unes muntanyes precioses! Alfred tot arribarà .....No té nom això de Tv3....amb el corró de les majories .....però això els acabarà passant factura ...el poble no oblida! ànims i endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfreelang! No sóc gens objectiu, però realment a mi també m'ho semblen, de precioses ;)

      També jo pense que, tard o d'hora, totes les agressions acabaran tenint la resposta que mereixen, per bé que hi ha dies que costa no caure en el desànim. En tot cas, i també en aquestes qüestions, tracte d'aplicar-me sempre una visió tan positiva com puc: ens volen convéncer que som un país dòcil i vençut, però alhora segueixen prenent-se moltes molèsties per silenciar-nos... El camí serà llarg, però hi arribarem. I una Catalunya independent no ens ha de fer cap mal, al País Valencià, sinó tot el contrari. Endavant, sempre!

      Elimina
  3. I ara què hi penso el canal 9 què tal? a mi m'agradaria també poder veure´l

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com segurament sabràs, Canal 9 es troba ara en una situació molt complicada, pendent d'un ERO que pràcticament representa el seu desballestament. Esgotat per tots aquests anys de manipulació i sotmés a una espoliació econòmica sistemàtica, fins i tot la gent conscient del país li hem acabat girant l'esquena --la qual cosa ha estat, des del meu punt de vista, una errada estratègica. Això, per no parlar de la gent que, des de dins, ha tractat de lluitar per evitar que les coses anaren com han anat i a la que no sempre hem prestat l'atenció que hauria calgut... Tret de molt honroses excepcions, Canal 9 ha estat un instrument insubstituïble al servei del PP i la castellanització del país; el repte serà tornar a convertir-lo en allò que els valencians i valencianes necessitem: el llarg camí, de nou... Salut i gràcies! (i disculpa'm l'extensió)

      Elimina
  4. La cara, la dels carrers de Barcelona, plens de gent d'arreu del país i dels Països. La creu, una incomprensible decisió en els temps de les comunicacions que vivim (si no és que parlem d'una dictadura) de tombar la ILP per a una televisió sense fronteres.

    Jo també penso que si aquest procés cap a la independència avança a Catalunya, la resta dels Països en podrien sortir perjudicats per un augment de les hostilitats com a efecte rebot (i ara que corro per Mallorca hi penso més que mai). D'altra banda, però, potser anima certs sectors un xic endormiscats d'aquests territoris a alçar la seva veu també.

    En tot cas, com bé dius, gaudim d'una Diada històrica. Molt segurament l'inici del nostre demà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara com ara m'estime més quedar-me amb la segona opció, porquet: l'independència de Catalunya representarà un canvi d'escenari tan brutal que resulta difícil aventurar que passarà al País Valencià o a les Illes --dues realitats molt semblants ara mateix. Però no sembla absurd pensar que alguns dels canvis que provocarà ens beneficiaran, i que sectors que ara encara veuen els Països Catalans amb reticències comencen almenys a normalitzar el seu discurs. Espanya, d'alguna forma --i això explicaria, entre altres coses, el cas de la ILP-- ho tem, això; més, fins i tot, del que nosaltres ens ho creiem.

      Estic convençut que algun dia celebrarem la Diada d'enguany com una data de referència. Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. m'agrada pujar a Montserrat -la meva- per tots els camins possibles i descobrir que tot el món està encabit en un punt. L'11, tot el món, el nostre món, estava encabit a Barcelona, alguns físicament -encallats- i d'altres d'esperit. Sé que fora de les fronteres del Principat, a la resta dels Països Catalans es pateix l'angoixa i l'esperança alhora. Però per avançar cap a l'alliberament nacional cal un primer pas, igual que com totes les muntanyes, fins i tot l'Everest s'enceten igual: fent una passa. Ens en sortirem, tots plegats, cal tenir fe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Clidice. Hi ha riscos, és clar; i totes les opinions són respectables, fins i tot algunes especialment pessimistes que he escoltat aquests dies per ací. Però aquest primer pas --la independència del Principat-- no solament és inevitable i inajornable, sinó que serà feina de la resta dels Països Catalans seguir avançant, al ritme que la història ens permeta, cap a la seua construcció. I ens en sortirem, estic convençut. "Després del teu silenci estricte, / camines decididament". Gràcies i endavant!

      Elimina
  6. la millor cara es la que s'els hi va quedar als que pensaven que els que volen la llibertat de catalunya son quatre gats ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, pons. I la millor prova, el singular tractament (des)informatiu dels seus mitjans. Em va recordar al que feien les meues filles quan eren petites, ja saps: això de tapar-se els ulls i pensar-se que havien desaparegut... Gràcies, salut!

      Elimina
  7. No ho dic per dir: jo també hi he pensat molt en vosaltres. I àdhuc des de dins de la manifestació. A voltes amb el càntic recurrent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi! A banda de tots els que hi varen ser presents, molts valencians i valencianes que no vam poder anar-hi ens hem sentit més concernits que mai per aquesta Diada i tot el que ha representat. El nostre camí serà més llarg i costerut, però condueix a la mateixa destinació. Salut!

      Elimina
  8. Moltes les cares del món, moltes les de la gent i les millors les del carrers que clamaren pels seus drets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes cares i molt diferents, però totes elles amb un sol crit i una sola veu. I la ciutat, un riu ple de gent, que cantava l'Ovidi... "En el dia que durarà anys, braços lliures, i boques, i mans". Salut i moltes gràcies!

      Elimina