"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 9 de gener de 2012

Quilòmetre zero

          "El concepto de 'creación de cercanía' va mucho más allá de las implicaciones obvias del término sobre la localización de las diversas actividades humanas sobre el territorio. Es un concepto también, y sobre todo, aplicable a la organización de la producción y el consumo, a las formas de satisfacer mil y una necesidades y anhelos individuales y, en general, a la organización socioeconómica global.
          Una sociedad y una economía ecológicas son aquellas que emulan los principios de la Naturaleza y se adaptan a ellos, en lugar de violentarlos. Por consiguiente, valoran especialmente lo cercano, utilizan cuidadosamente todo aquello que está disponible en su entorno inmediato, y reservan los desplazamientos lejanos de personas y mercancías para resolver necesidades y deseos relevantes que no pueden ser satisfechos mediante la utilización de recursos próximos. Cualquier contribución en estas direcciones constituye una efectiva 'creación de cercanía'". 
Antonio Estevan y Alfonso Sanz, 1996, "Hacia la reconversión ecológica del transporte en España", Bakeaz



No, no parle de la Puerta del Sol, ni tampoc de cap sistema per adquirir vehicles d'ocasió. Des de fa algun temps, Quilòmetre Zero és una expressió que s’utilitza per significar que la proximitat és, per ella mateixa i des del punt de vista ecològic, un valor a promoure i defensar. Amb aquest nom, i des de fa alguns anys, els agricultors italians agrupats a Coldiretti --la principal organització agrària del país-- duen a terme una campanya que proposa la compra de productes locals i de temporada com a resposta a la creixent insosteniblitat --ambiental, econòmica i social-- de la producció agrícola globalitzada. A casa nostra, Slowfood ha fet seua també la iniciativa, promovent l'adhesió de restaurants que es comprometen a incloure en la seua carta un nombre determinat de plats confeccionats amb productes locals. La idea, en tot cas, no és en absolut nova, i es troba ja estesa a molts llocs del món. Experiències com Eat the View, els mercats de proximitat, les iniciatives dels anomenats localívors, les cooperatives de consumidors --basades en l'anomenada agricultura sostinguda per la comunitat o CSA-- o  les mateixes agrobotigues, per esmentar-ne només algunes, incideixen en el mateix concepte: una agricultura realment alternativa i sostenible no solament exigeix un canvi profund en els sistemes de producció i una dignificació de la tasca dels llauradors --fent que obtinguen uns ingressos justos per la seua activitat--sinó també considerar l'impacte ambiental que produeix el transport de molts d'aquests productes agrícoles a grans distàncies des del lloc on són cultivats fins allí on són comercialitzats i consumits.




I el cas és que pensava totes aquestes coses, fa uns dies, per raons que tenen poc a veure amb l'agricultura i els agricultors: tot i que m'haguera agradat poder fer cap a altres muntanyes un poc més altes per airejar-me i treure la pols als grampons i el piolet, les circumstàncies han fet que, pel moment, m'haja hagut de limitar a recórrer algunes de les serralades que tinc més a prop; la qual cosa, és clar, tampoc no està malament, perquè fins i tot els indrets més coneguts i familiars guarden sempre alguna perspectiva nova, algun aspecte remarcable per descobrir o recordar. Ho vaig tornar a comprovar a la Serra dels Plans, en una de les caminades més estimables que de les moltes que poden fer-se per la rodalia alcoiana. A tocar de la Torre de les Maçanes, però compartida amb els termes municipals de Benifallim i Alcoi, els Plans representa la continuació, cap al nord-est, de l'eix muntanyenc que formen les serres de la Carrasqueta i la Penya Migjorn, i els 1.331 metres del seu cim constitueixen una talaia privilegiada sobre el conjunt de serralades que s'estenen per les comarques del sud valencià. A més, la serra alberga un dels carrascars més extensos i prometedors d'aquestes contrades, en ple procés de recuperació després dels últims incendis --i de segles d'explotació humana: en els vessants de la serra es va instal·lar, el 1910, una colònia destinada a posar en cultiu aquestes feréstegues terres, de la qual es conserven encara algunes cases i que mereix un comentari més detallat que deixe per a un altre moment; també la pel·lícula "Héctor", protagonitzada per Ovidi Montllor, va ser rodada en aquesta serralada.

En poques paraules: hi ha muntanyes més altes, però estan més lluny. I els Plans (o la Mariola, o el Maigmó), tan modestes com es vulga, no deixen de ser, també, muntanyes; i, a més, són muntanyes de proximitat, serralades de quilòmetre zero... si més no, d'Alcoi estant.


6 comentaris:

  1. No jo no puc fer-ho. La muntanya que tinc més a prop és una de factures per pagar.:-)

    ResponElimina
  2. Jp, segurament les vistes des de dalt no seran gran cosa, però sempre es pot provar d'escalar-la, no fóra cas. De fet, em sembla que anem camí d'esdevindre un país de grans escaladors de muntanyes... de factures ;)

    ResponElimina
  3. D'acord amb la muntanya de factures, Alfred i Jp, qui no cobra o cobra prou menys del que cobrava, no paga o deuria pagar menys del que en deu. Pel que dius de la proximitaté a mi em sona a un temps passat quan la meua mare comprava allò que era de temporada i amb lloc d'origen que no denominació. Potser que diga una bajanada però ¿va haver un moment on visquérem, sense adonar-nos, un equilibri entre el que consumíem i el que produíem? Recorde els pares dient-me com els llauradors que tenien el seu tros no massa lluny d'on vaig viure de xiquet al camí del grau passaven a demanar-les el fem per a abonar.

    ResponElimina
  4. Tens raó, està molt bé conèixer les coses que tenim lluny però això no hauria de ser motiu per desconèixer o oblidar les que tenim a prop de casa. El meu poble està ple de torrents i rieres, que abans estaven plens d’horts cultivats i ara gairebé tot és vegetació silvestre, que semblen els oasis esponerosos del desert. A vegades hi vaig a passejar amb gent del mateix poble que feia molts anys que no hi anaven i amb d’altres que no hi havia estat mai i en queden meravellats. I això està anant a peu a 15 minuts del centre del poble.
    Salut i bon any!

    ResponElimina
  5. Vicicle, al pas que anem l'alpinisme en factures pot esdevindre l'esport principal d'un muntó de gent. I encara que a la Rita (a Larri, que diu un amic meu) no se li acudisca organitzar algun event d'abast mundial sobre aquest tema...
    No dius cap bajanada: ha estat en les últimes dècades que la producció i el consum s'han desacoplat de la forma exagerada que ens trobem ara --en l'espai, i també en el temps, amb allò dels cultius forçats-- simplement perquè les despeses energètiques no s'han internalitzat en els costos de producció per part de les grans empreses agroalimentàries. I el perjudicat, com sempre, el petit llaurador, tot i que cal dir que alguns d'ells també han estat còmplices d'aquest despropòsit. Malgrat tot, però, la sensació que "lo del terreny" és millor, encara la té molta gent als nostres pobles i cal aprofitar-ho. I acabe (perdona el rollo): si no recorde malament, Agricultores de la Vega van començar així, arreplegant la brossa per a femar els camps... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  6. Tens raó, Francesc: a banda de la nostra tendència natural a valorar sempre més allò de fora, som de memòria curta i tendim també a oblidar o menystenir indrets propers que, a banda de tindre un valor ambiental o cultural objectivament innegable, formen part del nostre paisatge sentimental, i només per això ja mereixerien molta més consideració de la que de vegades els tenim... Gràcies, salut i bon any també per tu!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...