"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 28 de març de 2010

Biofília

S'ha fet esperar un poc més que altres anys, però quan ha arribat ho ha fet amb força i, a poc a poc, els senyals de la primavera van imposant-se definitivament per muntanyes, camps i jardins. També al raconet que a casa anomenem pati --uns quants metres quadrats al darrere, el Montcabrer de fons, suficients per encabir quatre arbres i una hamaca-- es nota, i molt. Han minvat ja, fins quasi desaparèixer, les violes semi-salvatges que animen les últimes setmanes de l’hivern. Lledoner, glicínies i algun altra caducifòlia mostren encara les seues branques nues, en les que a penes comencen a apuntar-se les primeres gemmes. Però lliris blaus, narcisos, safrans i d'altres herbes de bulb han esclatat amb entusiasme en una floració general i generosa. Amb elles, s’han fet també més visibles vespes, abelles, papallones de la col i d’altres bitxets matiners, presidits pel brunzit inquietant dels borinots negres, que allí diem brumerols. Encara no he vist entre les flors cap dels altres borinots (els vellosos i llistats Bombus, senyaladors fiables del final definitiu dels freds) que també semblen anar un punt retardats.


A falta que les oronetes es decidisquen a començar una cria que ve quasi tres setmanes desfasada respecte a l’any passat, he comptat tres ous al niu de les merles (disculpeu la qualitat de la foto; està feta braç en alt sense mirar) i una parella de verderols canta, des de fa uns dies, al cormull del xiprer. És molt probable que s'hagen incorporat, també, a la petita comunitat d'ocells que crien, han criat o es deixen veure en aquest racó, i de la qual, amb merles i oronetes, formen part teuladins, estornells, capellanes, coloms i tórtores domèstiques, papamosques grisos, cagamànecs, busqueretes de casquet, caderneres, passerells i gafarrons. Xapi, el rateret nascut a València i trasplantat a la muntanya, ja no està aquesta primavera per gaudir dels primers raigs de sol i lladrar indignat a les oronetes, que se’l miraven amb curiosa i distant condescendència. Pel moment, doncs, la fauna estrictament domèstica ha quedat limitada a un hàmster i un periquito, sense comptar evidentment a qui vos conta açò.




Perquè, a qui vos conta açò, ja es veu que la proximitat d’altres sers vius no humans (plantes o animals, domèstics o no) li resulta agradable, plaent i relaxant. Potser el meu cas siga un poc extremat (ja parlarem un altre dia de Gerald Durrell), però no es tracta de cap cosa excepcional: la major part de les persones, sobretot les procedents d’entorns urbanitzats, experimenten aquestes sensacions positives en presència de plantes i animals, a les que per això procuren fer un espai als seus habitatges, o cap als què es desplacen, de vegades de forma marcadament gregària, quan l’ocasió ho permet. Un sentiment que el biòleg Edward Osborne Wilson, des del meu punt de vista un dels més brillants i influents científics vius, anomena biofília. La biofília de Wilson recull un concepte apuntat –amb altres matissos--per Erich Fromm, però en essència es defineix com la necessitat humana d'interactuar amb un nombre determinat d’altres espècies vives, per al propi benestar i salut mental. Una necessitat que deu tindre, segons aquest autor, unes profundes arrels en la nostra història evolutiva, si es té en compte la universalitat de determinats trets que la caracteritzen. Podeu trobar una detallada formulació al llibre homònim, de 1984 (en castellà, "Biofilia", Fondo de Cultura Económica, 1989)

El concepte de biofília no és, ni de bon tros, l’única aportació remarcable de Wilson, qui com dic ocupa un lloc destacat en el meu panteó particular de pensadors indispensables. A finals dels anys 60, i en col•laboració amb el prematurament desaparegut Robert MacArthur, va formular la Teoria de Biogeografia d’Illes, una brillant aproximació a la relació entre superfície dels hàbitats insulars, distància al continent i nombre d’espècies que poden albergar, que ha tingut aplicacions fecundes en camps com el disseny d’àrees protegides o la conservació d’espècies amenaçades. El llibre de MacArthur i Wilson (“The Theory of Island Biogeography”, 1967) és a hores d’ara un autèntic clàssic de la literatura ecològica, i per algun lloc dec guardar una edició en català que va fer l’Editorial Moll l’any 1983, la procedència balear de la qual em va semblar, per raons òbvies, d’allò més escaient. Uns anys després vaig retrobar Wilson en una altra de les seues obres clàssiques: “Sociobiology: The New Synthesis”, 1975 (en castellà, "Sociobiología", Omega, 1980). Es tracta d’un llibre fascinant dedicat essencialment als insectes socials (l’especialitat de Wilson és la mirmecologia o estudi de les formigues, sobre l’ecologia i evolució de les quals ha fet aportacions cabdals) i a altres societats animals, i que va assolir una notòria repercusió no solament per ser considerat com a tret fundacional d’aquesta branca de la biologia evolutiva. També per l’atreviment de l’autor, que en un dels últims capítols de l’obra gosa de fer algunes consideracions al voltant del comportament i la societat humanes i el seu significat evolutiu. Aquesta proposta, discutible en alguna de les seues afirmacions, va ser completada en altres obres posteriors (sobre tot, “On Human Nature”, 1979; en castellá, “Sobre la naturaleza humana”, Fondo de Cultura Económica, 1983) i li ha valgut crítiques acarnissades des de determinats sectors científics, filosòfics i ideològics liderats pel paleontòleg Stephen Jay Gould i el genetista Richard Lewontin. Segons els seus detractors, el determinisme biològic extrem que atribueixen a la sociobiologia pot ser invocat per a justificar l’egoisme humà, el racisme o les posicions polítiques autoritàries. La controvèrsia encara es manté viva en molts aspectes, pel que almenys caldrà reconéixer l’aportació de les idees de Wilson a un debat sobre la humanitat i les seues societats que, fal·làcies a banda, només hauria de servir per conéixer-nos un poc millor.

Una altra aportació de Wilson a la història recent de la biologia --si es vol més anecdòtica que les anteriors, però no per això menys important-- és la popularització del terme “biodiversitat”, un concepte ben conegut des de fa temps pels biòlegs i ecòlegs, però que amb el seu sentit actual va començar a ser emprat per Wilson en una série de treballs i articles publicats des de mitjan dels anys 80, i en els que alertava de l’alarmant pèrdua d’espècies que està patint el planeta i que pot tindre repercussions irreversibles per a la nostra. “The diversity of Life” (“La Diversidad de la Vida”, Crítica 1994); el ja esmentat “Biophilia”, o els nombrosos llibres i articles divulgatius que, en els últims trenta anys, ha publicat sobre aquestes qüestions, han convertit Wilson en un dels majors activistes científics a favor de la conservació de les espècies a tots els seus nivells. Una conservació que, per aquest autor, representa una autèntica prioritat d’abast mundial, que ha de transcendir creences i ideologies i que exigeix, per això, de ferramentes (científiques, polítiques, socials i ètiques) realment eficaces. Com diu en un dels últims capítols de “La Diversidad de la Vida”, de lectura tan amena com recomanable, "Els avanços humans estan determinats no sols per la raó sinó també per les emocions peculiars de la nostra espècie, complementades i temperades per la raó. Allò que ens fa persones i no computadores és l'emoció. No tenim massa idea de la nostra vertadera naturalesa, del que ha de ser humà i per tant de cap a on els nostres descendents voldran algun dia que haguéssem dirigit la Nau Espacial Terra. Els nostres problemes, com Vercors va dir en "You Shall Know Them", sorgeixen del fet que no sabem què som i no ens posem d'acord en què voldriem ser. La causa primera d'aquest fracàs intel·lectual és la ignorància dels nostres origens. No vam aplegar a aquest planeta com a extraterrestres. La humanitat és part de la natura, una espècie que va evolucionar entre altres espècies. Com més estretament ens identifiquem amb la resta de la vida, més ràpidament podrem descobrir les fonts de la sensibilitat humana i adquirir el coneixement sobre el què poder construir una ètica perdurable, un sentit de direcció preferent".

Com els passa a milions de persones, les flors al meu patí i els ocells que el sobrevolen em fan sentir bé, i no m'importa fer segons quines coses per intentar que, l'any que ve, hi seguisquen o hi tornen. Probablement és així perquè la biofília està escrita en els meus gens, en els gens de tothom. O potser és que en tindre altres necessitats bàsiques cobertes, puc permetre'm el luxe de gaudir amb aquest sentiment. Però tampoc això és rellevant, o almenys no ho és tant com reconéixer en aquesta sensibilitat, "complementada i temperada per la raó", una base sòlida sobre la que construir –atenció, amics i amigues ensenyants— una acció decidida i necessària a favor del planeta i totes les espècies que l’habiten. Necessària i egoista.




Un dels últims projectes impulsats per Edward O. Wilson és la “Encyclopedia of Life” (EOL), una eina col·laborativa que tracta de documentar i sistematitzar tota la informació disponible sobre les prop de dos milions d’espècies conegudes, en un projecte científic liderat per diverses institucions (entre elles, la Universitat de Harvard, Missouri Botanical Garden, Smithsonian Institution, els Museus d’Història Natural de Nova York o Londres, o els Royal Botanic Gardens de Kew). Com diuen els promotors, en completar-se la Enciclopèdia (aspiren a cobrir un milió d'espècies en cinc anys) "servirà com una eina sobre la biodiversitat global, i proporcionarà als científics, polítics, estudiants i ciutadans la informació que necessiten per a descobrir i protegir el planeta i promoure el coneixement i la conservació”. Tan de bo els vaja molt bé, pel bé de tots.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...