"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 25 d’abril de 2017

25 d'abril




És evident que no és, ni de bon tros, la conseqüència més remarcable de la derrota d'Almansa. Però tal dia com hui, amb el soroll dels trons encara retronant en els oïts, no està de més recordar que les festes d'Alcoi van estar prohibides --en el seu vessant no religiós-- entre 1708 i 1741, quan el Real y Supremo Consejo de Castilla, a instàncies d'un "Memorial" presentat pel veïns (i promogut, segons les fonts, per l'aleshores Gobernador y Justicia Mayor de la Villa i Tinent General dels Exèrcits, Don Luis de Costa y Quiroga) va tindre a bé autoritzar el seu restabliment, amb una estructura molt similar a la que ha arribat fins als nostres dies. Han passat més de tres segles, i el País Valencià ha perviscut, malgrat tot i contra tot. Però seguim entestats, encara, en enviar "memorials" a Madrid per demanar, si no és molèstia, que algú tinga a bé donar-nos allò que, per justícia, és nostre. També això s'acabarà, però, perquè la història ja és passada i el conjur no dura sempre, i tard o d'hora hem d'acabar entenent què significa, realment, que ja n'hi ha prou.





La Diada de Sant Jordi se m'ha passat, enguany, com s'espera que la passe un alcoià: entre moros i cristians, amb un got de cafè-licor a la mà i el blog tancat fins que passaren festes. Espere, en tot cas, que tinguéreu un gran dia; jo, ja ho veieu, no em puc queixar. I de Messi, ja ni en parlem... 




dilluns, 17 d’abril de 2017

Història propera


Han estat, sobretot, dies de senda i muntanya, de desconnectar el cap i de celebrar, a peu pla i a peu ple, la primavera. Però mai va malament canviar una mica, sobretot quan es tracta de conèixer un poc millor la història del País: història propera per distància a casa, però també perquè ha estat ella qui ens ha fet ser el que som. M'ha agradat, per això, conèixer finalment l'extraordinari monestir de Santa Maria de la Valldigna, una visita massa temps postergada però indubtablement recomanable malgrat l'inevitable neguit que provoca constatar els efectes devastadors de segles d'espoliació, abandonament i ruïna (i de recordar com fins i tot una bona idea, en mans de segons qui, pot acabar convertida en un femer pudent). Però encara m'ha agradat més --i no sabria ben bé explicar per què-- conèixer, també després de massa temps, la modestíssima Ermita de Santa Anna, mesquita que fou del llogaret de la Xara, encara que només haja estat per albirar, des de la porta tancada, el senzill mihrab orientat impròpiament al sud. I no he pogut evitar pensar-ho: a una banda del mur que envolta el monestir, els vestigis --monumentals, malgrat tot-- deixats per abats, monjos, reis i cavallers; i a l'altra, molt més difícil de copsar però igualment remarcable i duradora, l'empremta --la història, al remat-- de generacions de camperols, cristians i musulmans, constructors pacients i silenciosos d'un paisatge en el qual hauriem d'aprendre, també, a reconèixer-nos.




diumenge, 16 d’abril de 2017

Primavera sense oronetes


Al principi ho vaig voler atribuir simplement a un retard circumstancial en la seua arribada des de terres africanes, a pesar que les notícies, que apuntaven precisament en direcció contraria, em feien pensar en què havia d'haver alguna cosa més. Però ja ha passat més d'un mes des de la data en què habitualment es deixaven veure, i la sospita ha esdevingut, malauradament, una certesa: enguany, al poble, no hi ha oronetes. És cert que, d'ençà que hi vivim i com a part d'una tendència que sembla ser general, cada any ens ha fet la sensació que anaven fent-se més i més escasses: primer van deixar de criar a casa; després, primavera rere primavera, semblava que anaven veient-se'n cada volta menys, i fins i tot ho vaig deixar escrit fa ara quatre anys. Mai, però, havíem arribat als extrems d'enguany, en què a penes si se'n veu alguna sobrevolant els bancals de la contornada o en les proximitats del riu, però cap pels cels del poble i la seua rodalia immediata. Ignore si aquesta absència està notant-se també en altres llocs, o si per contra és una qüestió merament local: és probable que un parell de reformes recents en les velles cases del poble hagen estan suficients per impedir que hi criaren les poques parelles que encara hi resistien, i que només per això s'hagen vist obligades a buscar altres indrets més adequats en els quals poder fer-ho. Siga com siga, no veure-les sobrevolant veloçment el pati cada capvespre aboca una ombra inevitable de tristesa sobre una primavera que, pel demés, només pot qualificar-se com a esplendorosa. I potser no siga molt el que nosaltres podem fer per ajudar-les a tornar; però millor fer poc, que no fer res.


Actualitze (i gustosament, rectifique): hui, vesprada de dilluns de Pasqua i per primera volta en el que portem de primavera, tres oronetes s'han deixat veure fent acrobàtiques passades entre els arbres del pati. Poc és, sobretot comparat amb altres anys; però al menys ja no puc dir, parlant amb propietat, "sense oronetes". Més prompte que ho haguera escrit...



Afortunadament, no tot són males notícies aquesta primavera: encara sense eixir de l'àmbit de les aus, crec que mai havia vist tants teuladins revolant per casa com enguany, la qual cosa sembla contrariar --ni que siga puntualment-- un declivi que ve també constatant-se des de fa temps als nostres pobles i ciutats. I qualsevol passejada per la serra --i n'he fet unes quantes, aquests dies de descans de proximitat-- representa, com feia anys, una bona collita de plantes interessants o remarcables: trobar, en una mateixa i curta caminada per Mariola, l'orquídia papilionàcia, la purpúria i la itàlica, és un luxe a l'abast de molt pocs indrets del País.







dijous, 13 d’abril de 2017

Metafòrica




Hi ha qui, a falta de millor nom i a partir de l'epítet específic amb el qual és coneguda, es limita a dir-li orquídia itàlica o italiana, però hi ha prou amb parar un poc d'atenció als seus labels per entendre per què els mateixos italians l'anomenen uomo nudo, o els anglesos naked man orchid. A mi, quan l'he trobada aquest matí caminant pels estreps de la sempre estimulant serra de la Safor, m'ha vingut al cap que ben bé podria dir-se orquídia de com està qualsevol platja valenciana aquests dies de Pasqua. Tot i que, ara que ho pense millor i sent puristes, no seria qualsevol platja: si de cas, una nudista i només per a homes. Però bé, vosaltres ja m'enteneu.




Passada la primera part d'aquesta setmana anomenada Santa, especialment densa i atrafegada --per curta, lògicament, però també per les feines demorades que calia deixar enllestides--, comence la segona amb el ferm propòsit de dedicar-la a la descompressió i la indolència, a passejar per la contornada i a fugir, si més no en la mesura possible, de multituds i aglomeracions humanes; ni que foren de naked women, no vos dic res més. En tot cas, ja siga que busqueu tranquil·litat com que vos estimeu més la gresca, passeu una bona Pasqua!













divendres, 7 d’abril de 2017

Aprendre per a emprendre




És evident que no ho faig tant com m'agradaria, i crec que fins i tot molt menys del que caldria; però ja sabeu que, encara que siga molt a la llarga i assumint el preu que hauré de pagar després per a tornar a posar-me al dia en papers rebalsats i obligacions ajornades, encara faig tot el possible per canviar de tant en tant despatxos, reunions i ordinadors per un poc del medi natural amb el qual, i almenys sobre el paper (mai millor dit), té a veure la meua faena. L'oportunitat, aquesta vegada, ens l'han brindada els companys que es dediquen a la conservació de flora i fauna en el Govern d'Aragó, amb la seua amable invitació per conèixer, de primera mà i sobre el terreny, la gestió que duen a terme des de fa anys amb els emblemàtics i majestuosos trencalossos del Pirineu. Ha estat, necessàriament, una visita curta; però quan t'acompanyen les persones adequades, poc més d'un dia pels espectaculars paisatges de la Jacetània dóna per a veure, i per a aprendre, moltes coses. Ens en queden pendents moltes altres que haurem d'anar aprenent pas a pas, perquè el camí que va començar --o recomençar-- fa un parell d'anys no serà ni curt ni senzill; però hi ha camí, que no és poca cosa, i ganes de caminar-lo. Ja veurem, finalment, fins on ens porta.





Ja ho he dit més amunt: ha estat pràcticament una visita llampec, però tardaré molt de temps en oblidar la imatge de més de quaranta trencalossos sobrevolant un dels menjadors habilitats per a l'espècie i baixant a alimentar-se dels ossos preparats per a aquesta finalitat. Gràcies a Manolo, Chema i la resta de companys que ens han explicat el seu treball rigorós i entusiasta i ens han acompanyat a conèixer aquests racons extraordinaris. L'última foto, per cert, és d'un dels polls nascuts enguany al centre de cria en aïllament humà de La Alfranca, a prop de Saragossa, que encara hem tingut temps de veure de tornada a València. 



dimarts, 4 d’abril de 2017

Malafí



"Ansi mesmo otros cincuenta Christianos de las villas de Unil i Peñaguila a diez de nouiembre entraron por el barranco de Bellafi (que otros llaman de Malafi) a hazer alguna suerte en los moriscos; y lleuando por cabo a Juan Fenollar cauallero de Peñaguila, hizieron una buena presa de ganado menudo"
Gaspar Escolano. Decada primera de la historia de la insigne y Coronada ciudad y Reyno de Valencia (1610)  


Hi pense, mentre recórrec de nou el congost, en el tràgic destí dels milers de moriscos que, revoltats en desesperada i inútil resistència, van trobar la mort en aquestes muntanyes el novembre de 1609, i en la mala fi dels quals l'etimologia popular ha volgut trobar l'origen del singular topònim. I em ve al cap, una volta més, una altra mala fi, la dels mallorquins que, molt poc temps després de l'expulsió, van vindre a poblar aquestes mateixes terres i que sabem que ja anomenaven així a la rambla, tot i que no encerte a trobar a quina multitud podrien, si fóra el cas, referir-se; potser a una de pedres, o bé de gralles, però segur que no de persones, perquè aquestes han estat des de sempre terres solitàries i despoblades, feu de roders i malfactors --evoque, com sempre, a Josep de la Tona i la seua banda fugint pel barranc amb els diners dels senyorets de Benimassot-- a mans dels quals molts viatgers es van deixar la bossa, i no pocs també la vida.

Seguim caminant barranc avall entre les marques recents de les últimes revingudes, i una figuera encara sense fulles em torna al cap l'assumpte del nom, i em porta ara al vallem ficuum (la "vall de les figueres") del que Coromines, que a banda del Bellafí d'Escolano registra també les antigues formes Malefig i Malefic, fa derivar l'actual topònim, i decidisc --també aquesta vegada-- que, a banda de qüestions estrictament lingüístiques sobre les que no gosaria opinar, no sembla mal pensat perquè aquest arbre prospera bé en els terrenys, com aquest, esquerps i penyalosos. I que ves a saber, seguisc encara el fil, si la primera figuera que va créixer a Malafí no seria sembrada per la mateixa gent que, fa set mil anys, va dur des de l'orient el que ara anomenem agricultura, i que ens va deixar el seu rastre fascinant en les balmes i les coves del barranc a través del qual van acabar escampant-se, muntanya enllà, per una terra que ja mai tornaria a ser la mateixa.

No hi ha castells, és cert, i tampoc vaig trobar moltes orquídies. Però hi ha pocs llocs al País Valencià com el Barranc de Malafí, on cada pas et fa pensar en tota la Història --i totes les històries-- que amaga. Per això m'agrada tant caminar-lo. I pensar-lo.




divendres, 31 de març de 2017

El matrimoni Arnolfini (i companyia)


Jan Van Eyck (1434), El matrimoni Arnolfini

Encara que sovint ha passat desapercebut entre els estudiosos i els historiadors de l'art, el quadre de Van Eyck també il·lustra de forma fidedigna els costums de l'època respecte a la indumentària associada a la infidelitat conjugal, la qual es reflectia de forma radicalment distinta segons afectara a homes o a dones. En aquestes, per exemple, les banyes no solament no solien amagar-se, sinó que fins i tot hom tendia a realçar la seua presència mitjançant vels o rodets estratègicament disposats entre el pentinat. Entre els marits, en canvi, era habitual l'ús de barrets desproporcionadament grans, capaços d'albergar còmodament una cornamenta de grandària considerable la presència de la qual, tot i quedar evidenciada per la simple presència d'un capell de dimensions tan grotesques, quedava almenys decorosament oculta a la vista dels observadors.




La meua erudita proposta per als relats conjunts de març. Quins costums més curiosos tenien, veritat?






Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...