"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 22 d’agost de 2016

Capacitat de càrrega




Veus el que vull dir? Que a mi, d'entrada, això de llogar joncs als turistes no em sembla malament; però ha d'haver-hi un control, perquè el que no pot ser es que se te'n fiquen en el jonc del costat cent i la mare amb ganes de gresca, i els qui ho paguem som els pobres caragols que vivim al prat durant tot l'any, que porte quasi tot l'estiu sense dormir...




Per a la proposta, un any més, dels relats estiuencs de la Carme. I alerta amb les saturacions, no siga que acabem matant el caragol dels ous d'or...






divendres, 19 d’agost de 2016

D'agost



Primera setmana de faena després de les vacances. Enguany, més matineres que altres vegades per allò de les necessitats del servei, però amb l'avantatge de tornar en un moment en qual sembla que tot va a un altre ritme --ritme d'agost-- i en el que potser serà un poc més fàcil fugir de les urgències per dedicar un poc de temps a planificar importàncies. I a més, de vacances, encara m'ha quedat algun remitjó al qual espere treure profit, en el seu moment; per exemple, quan trobe massa a faltar les muntanyes. O la pluja. Bon cap de setmana!




És cert que la sequera --ho vaig tornar a comprovar l'altre dia, passejant pel que queda del Pantà de Beniarrés-- pot arribar a ser molt fotogènica; però crec que, ara com ara, allò que més enyore dels dies passats a Polònia és el verd, i la pluja. I dient d'enyors i de records, tal dia com hui de fa deu anys, vaig veure complit un dels meus somnis d'infantesa: fer cim al Kilimanjaro; i a més, fer-ho amb una colla d'amics d'aquells que saps que ho seran per sempre, encara que no ens vejam tant com volguerem. Asanteni, companys!

















dimecres, 10 d’agost de 2016

Interessos



Evidentment, no es tracta d'ignorar altres coses que, sovint de forma totalment imprevista, se'm posen a l'abast, perquè em tinc per persona curiosa i les meues inclinacions --ja ho veieu, sense anar més lluny, en aquestes mateixes planes-- tendeixen a cobrir una gama relativament àmplia i no necessàriament coherent d'aspectes. aficions i interessos. Però és bastant habitual que, quan em plantege fer algun viatge, ho faça essencialment perquè m'interessa un tret específic (o uns pocs, com a molt) del lloc que pretenc visitar. La qual cosa m'ha dut, en ocasions anteriors, a Bretanya per veure (essencialment) dolmens, a Madeira per caminar per la laurisilva, o a la Vall d'Aosta per sentir parlar en arpità; per no parlar-ne de quan l'objectiu del viatge ha estat, quasi exclusivament, ascendir a algun cim especialment remarcable, que també ha estat el cas alguna que altra vegada.

Que jo recorde, però, mai fins ara no m'havia plantejat un viatge amb l'objectiu primordial de veure un animal. Bé, un animal, i el lloc on va aconseguir escapar, de forma quasi miraculosa, de l'extinció, perquè de bisons europeus, a hores d'ara, se'n poden veure a molts llocs: vora cinc-mil exemplars viuen escampats per zoològics i parcs de natura arreu del món, i alguns grups han estat també reintroduïts i viuen en llibertat en un grapat de parcs nacionals europeus. Tots ells, però, descendeixen dels últims dotze animals que, a partir de les poques desenes que van sobreviure en captivitat després de la Primera Guerra Mundial (l'últim bisó europeu salvatge va ser abatut al Caucas occidental el 1927), van ser alliberats l'any 1952 al grandiós bosc de Białowieża, a l'actual frontera entre Polònia i Bielorússia, on el bisó --Żubr, en polonès-- havia sobreviscut a guerres i caceres fins el 1921.

Fascinat des de fa molts anys per la història dels bisons i l'últim bosc pristí europeu --Białowieża està considerat com l'últim reducte inalterat dels boscos mixtos que cobririen les vastes planures de l'Europa central i oriental, amb arbres que superen fàcilment els quaranta metres d'altura i els quatre-cents anys de vida-- poder recórrer durant unes hores aquells indrets, coneixent de primera mà alguns detalls de la gestió que s'hi duu a terme i admirant uns arbres que no perden la seua monumentalitat ni quan el temps els abat, ha estat una experiència que tardaré en oblidar. I no serà l'única, perquè tot i que han estat només uns dies, han estat suficients per estendre la meua fascinació a la història --turmentada com poques-- i els paisatges polonesos; però d'això --dels camps de concentració i les ciutats devastades i reconstruïdes des de la runa, del gòtic de rajoles, els Cavallers Teutònics o els caixubis, fins i tot del vodka aromatitzat amb l'herba dels bisons-- ja aniré parlant, si fóra el cas. Interessos, molts i variats; però millor d'un en un...





A tall d'aclariment: tot i que vam poder entreveure en la llunyania un bisó lliure --i infotografiable-- mentre la guia del parc, ornitòloga experta i micòloga remarcable, ens anava desvelant els detalls del bosc, les fotos dels animals són d'unes instal·lacions incloses també en el Parc Nacional, on es mostren les principals espècies de mamífers que hi viuen: bisons, òbviament, però també ants, cèrvols, cabirols, koniks, llops o linxs. Per cert, ens explicaven a Białowieża que, tot i la seua importància excepcional i malgrat trobar-se protegit per diverses figures nacionals i internacionals, el govern polonès ha recuperat antics projectes d'explotació fustanera del bosc, sota el pretext de "protegir" els arbres de malalties i a pesar d'una oposició social cada volta més sòlida i organitzada; plou més i els boscos no es cremen fàcilment, però en certes coses no som tan diferents. I dient de focs, i de Madeira, impossible no tindre hui un pensament per a la tragèdia que està vivint-se a Funchal; força, i tan de bo el malson acabe aviat. 



dissabte, 30 de juliol de 2016

Groc de roca



En aquestes terres muntanyenques del sud valencià, juliol no és un bon temps per a les flors. Mentre les serres i les valls agostegen sota la calor i la sequera --extrema, enguany--, la majoria de les plantes han tancat ja fa setmanes la seua època de floració, i s'afanyen a produir i escampar les llavors que, si les circumstàncies acompanyen, les perpetuaran una generació més. Hi ha, però, un petit grup de pertinaces ressagueres que semblen desafiar les inhòspites condicions caniculars per posar una discreta nota de color en els eixarrits paisatges estivals. Compte, a les vores dels camins que pugen des d'Agres cap al cim de la Cova Alta, calcides, carlines i cards de moropastenagues bordes i alguns fenolls. Unes poques i humils atràctilis esguiten de rosa les brolles i les pinedes, en les quals dominen tot i això les característiques inflorescències arcades dels raïmets de pastor, tan freqüents a hores d'ara en els costers eixuts i pedregosos, que ben bé mereixerien ser triades com a símbols florals del ple de l'estiu.


Sovintegen encara les flors dels crespinells mentre el cami deixa enrere la Valleta i va encarant-se serra amunt. Però en arribar a la carena de la muntanya, amb les primeres i descarnades clapes de roquer, apareix una petita planta que, per rogles, arriba a disputar-li a aquells el seu aparent predomini estacional: més aviat recorda, per l'aspecte de les seues fulles petites i carnoses, a alguna mena de bruc, la qual cosa justifica l'epitet específic (ericoides) amb què és coneguda pels botànics; però n'hi ha prou amb parar un poc més d'atenció a les seues flors daurades per descobrir la seua evident afinitat amb el conegudíssim perícó, del qual resulta ser un parent pròxim i amb el qual comparteix el gènere Hypericum. La cultura popular, però, ha prestat més atenció al seu hàbitat roquer que a les semblances, certes o aparents, amb altres plantes, raó per la qual és coneguda arreu les nostres terres amb els evocadors noms de cor (o esperit) de penya o de roca. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè tot i compartir composició química (i, per tant, utilitats medicinals i curatives) amb l'herba de Sant Joan, l'ús principal del cor de roca, com de moltes altres espècies que viuen sobre roquers i cingleres, ha estat tradicionalment el tractament de les pedres del renyó o la vesícula, de la mateixa forma que sembla desfer les pedres sobre les que viu; coses de la regla del signe, ja sabeu...


En tot cas, ja siga pels frugals raïms de pastor com pels tenaços cors de roca, el pavelló de l'estiu d'aquestes terres, l'estandard de la seua república, és indiscutiblement groc. Groc de brolla, groc de roca.





Fa ja algunes setmanes, el racó de sa lluna ens va proposar un joc, anomenat Blackout poetry, i que consistia a fer aparèixer un nou text "apagant" (amagant) parts d'un altre de previ. A mi no se'm va acudir res en aquell moment, per bé que vos anime a que vegeu les magnífiques aportacions que van fer-se a la proposta de sa lluna. Però com que ja sabeu que no m'agrada deixar-me coses pendents, i tot i ser conscient que m'he saltat totalment les regles del joc (disculpes, lluna), ací deixe dit allò que, ara com ara, em tindrà ocupat les pròximes dues setmanes. Bon estiu, i que les calorades vos (ens) siguen clements...

Des de l'autobús el Sr. X guaitaVA aquell dia gris que se li refleCtia la cara. UN somriure pintat d'un fúCsia intEnS destacaVA al bell mig d'una enorme panCArta peNjada entre dos arbres del parC. AquEll eSclat de color li VA semblar força absurd, gairebé insultant.
Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la CuA. Ell se'l va mirar de reüll seNse bellugar pràCticamEnt el cap; l'animaló duia un veStit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.
Li VA resultar ridíCul i empipAdor; era com aquells empreNyadors que truCavEn al timbre per vendre aSsegurances de VidA o enCiclopèdies quAN estava tranquil·lament assegut a la butaCa.
MentrE ignorava la SeVA irritant presènCiA, es va creuar amb uN músic ambulant que Cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contEmpla la vida". Ficava una paSsió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblaVA reivindicar res, ni havia CAp moneda al terra...
El Sr. X, iNComodat pEr aquell improviSat personatge, només el VA mirar un instant, desaprovant aquell esClAt de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris moNotonia de l'existènCia.
SEguia metòdicament Sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni VeiA missatges enlloC i Així era com havia decidit viure...
Hi ha qui pot peNsar que ja feia temps que era mort, però en tot Cas, aquESta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.








diumenge, 24 de juliol de 2016

Al niu




A mi em va tocar la part més fàcil: carregar part del material d'escalada fins al capdamunt del Pic Negre, i esperar que els companys de FAPAS-Alcoi i el Centre Excursionista Contestà, que van descendir fins als nius, acabaren el seu treball per tornar-lo de nou fins els cotxes. El treball: marcar els polls de voltor que han nascut enguany en aquesta petita colònia, una més de les que, a partir de l'emplaçament principal del Barranc del Cint i com a resultat del Projecte Canyet, estan començant a aparèixer, en els últims anys, per diverses serralades de l'Alcoià i el Comtat. Potser a la pròxima m'animaré jo també a posar-me l'arnès, tot i que em tem que hauré de fer prèviament un curset intensiu perquè tinc la tècnica molt rovellada; pel moment, ja em va anar bé quedar-me dalt del cingle per deixar testimoni gràfic de part del procés --la part que que es veia des de dalt; les imatges dels nius, entre elles la del poll marcat que hi ha més avall, les van prendre els qui hi van baixar-- i del paisatge que s'albira des del Pic i que, ni que fóra només per un moment, ens va posar a l'alçada dels voltors que han tornat a sobrevolar-lo.




Calorades i cansaments han fet que aquestes setmanes de silenci no hagen estat tampoc de molt caminar, la qual cosa no lleva que, de tant en tant, haja fet alguna escapada modesta per les muntanyes de la rodalia. Com ara aquesta, a finals del mes passat, que m'he retrobat fa una estona posant ordre en les fotos pendents --el blog no ha estat l'únic que he tingut abandonat darrerament-- i de la que no m'he pogut resistir a deixar constància. Els polls, a aquestes alçades, ja fa temps que hauran volat, i gràcies a les marques sabrem més del futur que els espera; prometedor, vull creure...  





dijous, 21 de juliol de 2016

Un silenci




El procés, si fa no fa, sol anar més o menys així: per una o altra raó, arriba un moment en què deixe de poder dedicar-li al blog temps, cap o totes dues coses, la qual cosa acaba tenint com a conseqüència una aturada temporal (i habitualment no premeditada; "no programada", podria dir-se...) de l'activitat de La línia. Tard o d'hora, però, les circumstàncies acaben canviant; els tràfecs que ocupaven el temps, el cap o totes dues coses comencen a esbandir-se, i a poc a poc comença a haver-hi alguna vesprada disponible per seure davant del teclat i veure de recuperar alguna de les idees que, fins i tot en els moments més atrafegats de l'aturada, no han deixar de rondar pel cap perquè a aquestes alçades ja fa temps que em vaig adonar que una cosa és deixar d'escriure al blog, i altra molt diferent deixar de pensar-ne. I ací és on ve el problema, perquè --digueu-me maniós-- quan arriba aquest moment sempre em fa la sensació que, en aquestes circumstàncies, no n'hi ha prou amb reprendre-ho simplement allà on ho vaig deixar, i que hauria de trobar alguna forma de reomplir el buit, d'apedaçar l'incòmode i imprevist esquinç que li ha quedat al blog després d'aquestes setmanes d'abandonament... És el cas, però, que aquesta vegada, amb les vacances ja a la vista i després d'un parell d'intents òbviament infructuosos de reomplir i apedaçar, he decidit fer-ho senzill, deixar-me de manies i, simplement, començar a escriure per començar a tornar. Ha estat, només, un silenci.








dissabte, 11 de juny de 2016

Oikos




S'assemblen tant als cucs de terra (llombrígols, en diem a Alcoi) que fàcilment podríeu confondre'ls  amb un d'ells. Però si els pareu un poc més d'atenció, reparareu en el seu cos cobert d'escames, en la falta del característic clitel i sobretot, en la presència d'un vertader cap, coronat per dos ullets diminuts i del qual surt de tant en tant una petita llengua bífida. Perquè allò que, a primer cop de vista, hauria passat --no solament pel seu aspecte, sinó també pel seu comportament-- per un anèl·lid, és en realitat un parent pròxim de les sargantanes i les serps; en concret, es tracta d'un amfisbènid, un grup de rèptils singular i poc conegut, l'únic representant del qual a les nostres terres s'anomena popularment serpeta (o colobreta) cega (Blanus cinereus).

La serpeta cega il·lustra, amb el seu aspecte vermiforme, allò que en biologia es coneix com evolució convergent: grups de ser vius remotament emparentats poden desenvolupar solucions anàlogues per als mateixos problemes adaptatius, la qual cosa els dóna --com succeeix, per exemple, amb els peixos i els dofins-- un aspecte enganyosament similar. Com els llombrígols, les serpetes viuen excavant sota terra o entre la fullaraca, on s'alimenten de larves i insectes, als quals localitzen sobretot mitjançant l'olfacte i l'oïda (els seus ulls són pràcticament vestigials). Aquests hàbits fan que siga difícil veure-les en la superfície, tot i que en funció de la temperatura i la humitat del sòl poden abandonar de tant en tant les seues galeries subterrànies. Per aquesta raó, no se sap molt encara sobre la seua distribució i abundància, però sembla preferir llocs relativament càlids i amb una certa humitat. A hores d'ara, hom considera que Blanus cinereus viu només al centre i l'est de la Península Ibèrica; estudis recents proposen que les poblacions nord-africanes de serpeta cega, com també les del sud-oest peninsular, correspondrien en realitat a espècies distintes (B. mettetaii i B. mariae, respectivament) però estretament emparentades amb aquella.

No he tingut moltes ocasions de veure aquests singulars animalets al camp, i per això sempre m'alegra trobar-ne alguna. El que no esperava, i m'ha sorprès especialment, era trobar-ne una... al mateix pati de casa. De fet, van ser les gates les qui la van trobar primer, però vaig arribar a temps de salvar-la de la seua curiositat felina i, ja posats, de fer-li unes quantes fotos abans de deixar-la tornar, esglaiada però aparentment estàlvia, al seu fresc i fosc món subterrani. Ignore com han pogut arribar les serpetes al pati; potser la terra de les plantes que de tant en tant hi porte des de la serra hi duguera algun ouet, o potser ja hi eren quan vam arribar i no ha estat fins ara que les he vistes. Però afegir-les a la llista de veïns no humans que comparteixen la casa amb nosaltres no deixa de ser una alegria afegida; biofilia, ja sabeu. I ja sabeu, també, que oikos, arrel d'ecologia, vol dir casa...







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...