"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 18 d’agost de 2017

Boires i volcans



El centre de Costa Rica està recorregut, d'extrem a extrem del país, per un eix muntanyós que divideix el territori en dues vessants clarament marcades --la caribenya, a l'est, i la pacífica, a l'oest-- i que constitueix de fet un petit tram de la denominada Gran Divisòria Continental, la carena que al llarg de tot el continent americà, des d'Alaska fins a la Terra del Foc, separà l'aiguavés atlàntic del pacífic. En el cas costa-riqueny, l'existència d'aquesta alineació, que arriba a assolir els 3.820 metres d'altitud en el denominat Cerro Chirripó, està directament relacionada amb la convergència, en aquest territori, de les plaques tectòniques de Cocos i la del Carib, el contacte de les quals --la primera està subduint-se sota la segona-- no solament origina l'aixecament de la serralada, sinó que també explica la presència de nombrosos volcans, molts dels quals es troben en activitat. Les muntanyes centrals donen lloc, per tant, a un relleu més o menys accidentat de tossals, valls i serres, que introdueix matisos rellevants sobre les condicions ambientals generals del territori; però a més a més, la divisòria té una marcada influència sobre el clima, atès que, en interceptar els vents humits procedents majoritàriament del Carib, condiciona una distribució irregular i heterogènia de les precipitacions; la qual cosa, al seu torn, afecta a la distribució dels diferents tipus de boscos tropicals (premontans i montans, en la terminologia usada habitualment) que cobreixen els vessants de la serralada.

Oophaga pumilio al bosc de Monteverde
El meu desig de conèixer Costa Rica té molt a veure, en origen, amb aquestes muntanyes i les selves que alberguen, i més en concret amb un tipus específic de vegetació (els denominats boscos nebulosos) que són evocadors, fins i tot, en el seu nom. Presents en moltes àrees tropicals i subtropicals del planeta --i, per tant, molt diverses en estructura i composició--, aquestes selves s'ubiquen, com indica el seu nom, en localitzacions geogràfiques especialment propícies per a la captura de les boires i els núvols baixos. Es tracta, en general, de formacions extraordinàriament diverses quant a la vida que alberguen, i on la presència de plantes epífites (orquídies o bromèlies, entre moltes altres) pot arribar a ser molt significativa respecte al total d'espècies presents. Els boscos nebulosos no són, per tant, exclusius de Costa Rica --jo mateix he tingut la sort de conèixer altres exemples rellevants en les muntanyes d'Àfrica oriental o en les illes atlàntiques--, però en el cas del país centre-americà, la biodiversitat que alberguen és una de les més riques de tot el planeta, amb centenars d'espècies endèmiques tant animals com vegetals. Però a banda dels seus excepcionals valors, que justificarien sobradament les meues ganes de conèixer-los, aquests boscos estan associats a una de les primeres experiències de conservació privada de les quals vaig tindre coneixement en els temps ja llunyans d'estudiant, quan vaig començar a descobrir --de la mà de Daniel H. Janzen, un dels meus biòlegs de capçalera-- la importància real dels boscos tropicals i les dificultats per a la seua conservació; de fet, la conegudíssima reserva de Monteverde, visita ineludible i llargament desitjada, és un exemple especialment destacat d'aquesta realitat.


Boires al mirador de la Ventana, en la divisòria continental, i diverses vistes dels boscos nebulosos en la rodalia de Monteverde. 

La Reserva Biològica del Bosque Nuboso de Monteverde, com podeu veure en la seua pàgina web, es va constituir a principis dels anys de 1970 com a resposta a la creixent degradació dels boscos de la zona --afectats per l'explotació forestal i les rompudes per a l'activitat ramadera-- a partir de donacions a una entitat social, el Centro Científico Tropical (CCT). Des de llavors, i mitjançant compres i donacions de noves terres, la reserva ha arribat a assolir més de 4.000 ha de superfície, desenvolupa nombroses activitats d'investigació, sensibilització i ecoturisme, i el seu model ha servit per a la creació d'altres àrees similars en la mateixa zona, com ara la Reserva Biológica Santa Elena, creada i gestionada pel Col·legi Tècnic Professional d'aquesta localitat, o el Bosque Eterno de los Niños, la reserva privada més gran del país constituïda i mantinguda en gran mesura a partir d'aportacions d'escoles i xiquets de tot el món, i on el pagament per serveis ambientals, del que ja he parlat alguna volta ací mateix, representa un element rellevant. Caminar, entre la boira i els núvols, pels boscos exuberants de Monteverde va ser, doncs, molt més que endinsar-se en un dels ecosistemes més bonics i diversos del planeta: va ser, també, l'oportunitat de conèixer de primera mà, i ni que fóra només de forma molt superficial, un model de conservació basat en les aliances i la participació del qual, malgrat les dificultats i entrebancs a les què ha de fer front i de les quals vaig tindre ocasió de xarrar una estona amb el personal encarregat, tenim moltes coses a aprendre


Dalt, límit del Bosque Eterno de los Niños. Més avall, vistes dels boscos premontans en la rodalia del Volcà Arenal, i diverses espècies presents en les esponeroses selves de la zona, a saber: momoto canelo mayor (Baryphthengus martii); perro zampopo (Corytophanes cristatus); colibrí d'orella blava (Colibri thalassinus), una de les diverses espècies que abunden en la zona; la palmera Socratea exorhiza; mona aranya de mans negres (Ateles geoffroy) i kinkajú (Potos flavus). Baix, l'orquídia Phragmipedium longifoliumvistes de la serralada de Tilarán, i volcà Arenal. 


Tot no havia de ser, però, bosc nebulós: la serralada de Tilarán, en la qual s'ubiquen les reserves esmentades, alberga també un dels volcans actius presents en el país: el volcà Arenal, inclòs en el parc nacional del mateix nom, i indret especialment escaient no solament per a conèixer un poc millor aquestes manifestacions geològiques, sempre impresionants, sinó també exemples rellevants de selves montanes que formen part, junt amb Monteverde, d'una extensa àrea forestal protegida, com s'ha dit, mitjançant diverses figures públiques i privades. l'Arenal va reprendre la seua activitat el 1968, quan una erupció sobtada i imprevista va destruir els pobles de Tabacón i Pueblo Nuevo, i des de llavors s'ha mantingut actiu emetent de forma més o menys ocasional colades de lava i núvols de cendra; caminar, sota una intensa pluja tropical, per una d'aquestes colades, coberta a hores d'ara per un bosc pioner en un paisatge dominat per bromèlies i orquídies, va ser una de les sorpreses més grates del viatge, a pesar que l'oratge inclement ens va privar de poder gaudir de les vistes --extraordinàries, pel que ens van dir-- del vessant més actiu del volcà. És el risc, ja sabeu, d'anar a buscar la boira: que de vegades, la trobes.



Bromèlies sobre les laves de l'Arenal; falgueres epífites en el bosc nebulós; colibrí morat (Campylopterus hemileucurus); i jaguar (Panthera onca) en el centre de rescat de La Paz. El quetzal, malauradament, el vaig haver de deixar pendent per a quan hi torne...







Profundament colpit pels inqualificables atemptats d'ahir a Barcelona i Cambrils --i fastiguejat, com sol ser habitual, per algunes de les miserables reaccions que han suscitat-- tanque per uns dies el blog: demà faig camí cap a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, on m'han convidat a parlar d'aquestes coses en les què treballe però que són també --per a bé i per a mal-- més que una faena, i on espere poder treure alguna estona per airejar-me, ni que siga una mica, pels paisatges pirinencs dels peus del Canigó. Quant a Costa Rica, voldria no arribar a posar-me pesat, però ja veieu que encara dóna --i segurament donarà-- per a escriure un poc més. I no solament de paisatges.



dimarts, 15 d’agost de 2017

Mediterraneïtzar-se




D'ençà que vaig tornar a la faena, a principis d'agost, a penes havia caminat pels meus paisatges quotidians; coses de la calor, els compromisos familiars i, sobretot, la insuperable gossera consubstancial a aquestes dates caniculars. Però ha refrescat un poc, la gossera ha començat a clavillar-se, i ha arribat el moment, sense renunciar als records inesborrables de les selves centreamericanes (de les quals encara espere dir alguna cosa més, en tot cas), de començar l'inevitable procés de (re)mediterraneïtzació: diumenge, sota un sol inclement, va ser el Montcabrer, i hui Benicadell, una volta més, sota la boira. I bé, és evident que ni les gralles són tucans, ni les serps de collar bejuquillas; però al remat, per més esponerosos, fascinants i corprenedors que siguen altres paisatges, els de la Mediterrània tenen un avantatge insuperable: són els meus.






dijous, 10 d’agost de 2017

Tortuguero, el paradís entrevist



Pràcticament tots els amics que ja hi havien estat m'ho havien advertit, i he de reconèixer que no exageraven: Tortuguero impressiona, i ho fa, fins i tot, abans d'arribar-hi. Des del mateix moment d'embarcar-se en la Pavona en algun dels vaixells, replets de turistes, que hi porten al parc nacional (la via fluvial és, junt amb l'avioneta, l'única forma d'arribar), hom té la sensació, a penes atenuada pel trànsit incessant d'embarcacions que recorren, amunt i avall, el rio de la Suerte i la Laguna Penitencia, d'estar endinsant-se en un espai salvatge. Una sensació que, d'alguna forma, es manté fins i tot en arribar finalment a la llacuna i la barra --que separa l'aiguamoll del mar Carib-- pròpiament anomenades de Tortuguero, on a més pels petits nuclis de població de San Francisco i Barra de Tortuguero, hi ha la major part dels equipaments turístics vinculats a l'espai protegit, i on es concentren per això la major part de les desenes de milers de visitants que rep cada any el parc nacional: el bosc tropical, magnífic i omnipresent, el Carib, especialment brau en aquesta costa, i les dificultats per a desplaçar-se per la zona més enllà de la navegació pels canals, matisen el caràcter inequívocament turístic d'un enclavament que, malgrat això, representa un percentatge mínim de la superfície protegida (segons la zonificació vigent en el parc nacional, de les 18.946,9 hectàrees que abasta l'àmbit terrestre d'aquest, a les quals cal afegir 52.265 ha més en la part marina, només 524 ha tenen la consideració de zona d'ús públic, mentre que 929 ha més es consideren com "d'ús especial" i inclouen els canals d'accés al parc nacional) i on pertot arreu hom troba referències no solament a la importància ambiental de l'àrea i la seua extraordinària biodiversitat, sinó també a altres aspectes ambientals com la reducció d'emissions o la minimització i el reciclatge de residus. Salvatge, en tot cas, no significa en cap cas pristí: abans de la protecció de la zona el 1970, moltes parts que ara ocupa el parc nacional havien albergat aprofitaments agrícoles i ramaders, i el mateix poble de Tortuguero va ser, entre els anys quaranta i setanta del segle XX, una estació dedicada a l'explotació fustera de la selva. També la caça i la pesca han estat activitats tradicionals en l'àrea, i les mateixes tortugues marines que han fet famosa la zona i que són a hores d'ara un dels seus atractius principals, van ser durant molts anys objecte d'una intensa explotació.



 Vaixells amb destinació a Tortuguero en el concorregut embarcador de la Pavona; el rio de la Suerte, pel qual s'accedeix al parc, i diverses vistes del poblet de Barra de Tortuguero

Les tortugues marines --i en especial la tortuga verda, Chelonia mydas-- van ser, de fet, una de les principals raons que van motivar la protecció de l'àrea: milers d'exemplars de fins a quatre espècies distintes ponen els seus ous en la extensa platja del parc nacional, i atrauen cada any a milers de visitants interessats en una de les activitats d'observació de fauna més populars i conegudes del món, per bé que les pròpies autoritats del parc, junt amb diverses entitats que hi treballen en la conservació d'aquests animals, com la Sea Turtle Conservancy, tracten de compatibilitzar turisme i preservació, tot limitant l'accés a la platja: a partir de la posta del sol, aquest accés queda reservat a grups controlats i degudament acompanyats per un guia. Quant a mi, he de reconèixer que em fascinen les tortugues i que tenia certa curiositat per veure com s'organitzen les visites, però la perspectiva d'una activitat que preveia, si no multitudinària, si notablement concorreguda, va ser suficient per desincentivar-ne la participació les nits que vam estar al parc; amb veure, cada matinada al sortir el sol, els rastres deixats per les tortugues en la platja --i els estralls causats en molts nius pels oportunistes óssos rentadors-- ens vam donar per satisfets.


Platja de Tortuguero; instal·lacions de la Sea Turtle Conservancy a prop del poble de Tortuguero; rastres de tortugues en l'arena de la platja, i un niu saquejat per óssos rentadors (la política del parc nacional és no intervindre en aquests processos de predació natural)


I que queda, doncs, de Tortuguero més enllà de les tortugues? Doncs pràcticament tot; els exuberants boscos tropicals humits, per exemple, representats per diverses associacions segons els matisos altitudinals o el grau d'inundació dels sòls. O la excepcional varietat de fauna que alberga aquest ecosistema únic, i que inclou --malauradament invisibles, quasi sempre, per a l'observador ocasional-- espècies tan emblemàtiques com els manatís, els jaguars o els tapirs. Per sort, moltes altres espècies de mamífers i, especialment, d'aus, són més fàcils d'observar, per bé que quasi sempre a través dels recorreguts guiats que s'efectuen pels diferents canals, naturals i artificials, que recorren el parc nacional --els itineraris a peu per la selva estan limitats a unes poques ubicacions, com ara en la rodalia de les instal·lacions del parc a Cuatro Esquinas o al Cerro Tortuguero, un dels pocs relleus rellevants de l'àrea-- i que evoquen en el visitant una impressió quasi "amazònica". Entrellucar des de la vora de l'aigua, sota l'intens xàfec tropical, l'esponerositat luxuriant de la vegetació, les lianes entreteixides als arbres, les omnipresents epífites, imaginar tota la vida invisible amagada en cada racó del bosc, resulta immensament seductor, però també inquietant: "Lo que más me asombraba era el inacabable mimetismo de la naturaleza virgen. Aquí todo parecía otra cosa, creándose un mundo de apariencias que ocultaba la realidad, poniendo muchas verdades en entredicho. Los caimanes que acechaban en los bajos fondos de la selva anegada, inmóviles, con las fauces en espera, parecían maderos podridos, vestidos de escaramujos; los bejucos parecían reptiles y las serpientes parecían lianas, cuando sus pieles sostenían nervaduras de maderas preciosas, ojos de ala de falena, escamas de ananá o anillos de coral", escrivia Carpentier; "La selva era el mundo de la mentira, de la trampa y del falso semblante; allí todo era disfraz, estratagema, juego de apariencias, metamorfosis".



Algunes espècies fàcils d'observar en un recorregut pels canals de Tortuguero, a saber: el jacana americà (Jacana spinosa); la serp bejuquilla verde (Oxybelis fulgidus); el mono aullador o congo (Allouatta palliata); el martinet tigrat o avetigre (Trigrisoma mexicanum); l'anec agulla (Anhinga anhinga); la iguana verda (Iguana iguana); l'oropendola (Psarocolius montezuma); el caiman (Caiman crocodrilus); el tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); i una parella d'amazones de front roig (Amazona autumnalis). 


Tortuguero va ser el nostre primer contacte amb la natura de Costa Rica, i amb un paisatge --el bosc plujós tropical-- fins llavors només llegit i imaginat. Lectures i imaginacions en les que no eixien (o, si ho feien, no els hi prestava molta atenció) els inevitables mosquits, la xafogor en el seu sentit més estricte, la pluja omnipresent i la humitat amaradora i permanent, el brogit del Carib, les olors dolces i penetrants de les flors i els fruits, els mil sorolls nocturns de la selva... i, per què no dir-ho, les Imperials ben fresques, a l'horabaixa, amb vistes a la llacuna. Llegir-ho, i imaginar-ho, no serà el mateix a partir d'ara.










Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...